el formiguer australià

Morella. Història concentrada.

2011-11-14T14:03:00.001-08:00

A Morella, tots els llinatges són antics i tots podrien obrar-se un escut a la porta, però aquesta ciutat ha preferit mantenir en uns altres tons la seua inapel·lable obstinació. No és aquest, no ho va ser des d’un principi, un lloc de marquesos ni de ducs, no hi havia senyor, la senyora era la ciutat mateixa. Perquè un dels secrets de la bellesa de Morella és haver estat sempre una ciutat, no un poble gran com n’hi ha tants, sinó una ciutat petita, amb aristòcrates, burgesos, canonges, gremis professionals, convents, obradors i fàbriques, notaris, treballadors i botiguers, tot el que una ciutat com cal ha de tenir. Fa dos segles ho tenia, fa un segle també, i ara conserva la bellesa urbana, el passat habitable en el present, aquesta forma única de grandesa concentrada.

Mireu-la bé, quan hi aneu: aquesta deu ser una de les més denses petites ciutats d’Europa. Per tant, no hi busqueu només façanes de palaus, finestres gòtiques, els portals esplèndids de la basílica, els claustres, les portes de la muralla; això ja és molt, però cal buscar-hi una altra cosa, respirar-la: l’aire urbà, l’espessor de la història, una harmonia preservada, aquestes coses impalpables, que fan una altra dimensió de la bellesa.

Joan Francesc Mira

El Temps. 20/09/2011

al país de l'olivera hi ha una llengua que camina

2011-10-11T15:15:00.001-07:00

Una llengua que camina. Clica per veure'l.

Aquest documental és una producció de Vilaweb, amb la coproducció de Televisió de Catalunya i la col·laboració d'Escola Valenciana. Federació d'Associacions per la llengua. El documental, amb aproximadament una hora de durada, ens presenta cinc personatges amb orígens i trajectòries vitals ben diferents: un mestre d'escola d'Alzira, una periodista d'Alacant, un metge de Castelló de la Plana, una immigrant romanesa a Catarroja i un afamat cantant de València. Els cinc, però, tenen una cosa (entre altres) en comú: s'han negat fermament a ser valencianocallants.

El documental valora la importància de la implantació de l'ensenyament en valencià. Especialment els últims 25 anys, des que es va celebrar la primera "Trobada". Ens conten en primera persona les experiències d'alguns dels protagonistes com a xiquets participants d'aquella experiència que era tan nova i d'altres com a mestres impulsors d'una iniciativa que ben poques vegades va comptar amb el recolzament institucional esperable en qualsevol societat normalitzada. En aquest sentit, al País Valencià, la normalització lingüística és una fenòmen que s'abasteix des de la conscienciació privada, individual. La unió dels pares i mares i els mestres conscienciats formen la primera línia de defensa contra el menysteniment, l'incumpliment legal i el desprestigi a què els reiterats governs valencians sotmeten la llengua dels valencians (i valencianes).

El documental no amaga en cap moment una lectura de la realitat sociolingüística valenciana fràgil; però no és un documental per a plànyer-se: mostra, entre altres, l'esforç que suposa moltes vegades la ferma decisió de viure en valencià a ciutats com Alacant o València; evidencia l'ofensiva governamental contra les línies en valencià i l'augment en la demanda de noves línies a nous centres. Però sobretot ensenya que la unió de voluntats fermes els darrers 25 anys ha estat altament positiva; que els prejudicis administratius es poden combatre, i vèncer!; que el camí és llarg; que cal seguir avançant: un peu darrere l'altre, una generació darrere l'altra; sense defallir... caminant. és una llengua que camina, que es mou, que està viva.

En definitiva, un viatge esperançador, encoratjador; un viatge al cor d'un poble que s'estima els seus fills i les seues filles, i els nouvinguts i nouvingudes, i tot això ho fa en la seua llengua.

l'Etna. La llar dels deus.

2011-09-08T15:53:00.000-07:00

Les iaies conten (perquè este és i serà un conte de velles) que l'Etna era el volcà que allotjava les forges d'Hefest (Vulcà per als romans...). Este no treballava sol, -de fet, dubte que treballara- sinó que ho feia acompanyat de Ciclops i Gegants. Gegants com Encèlad, de cent braços, fill d'Urà; o potser de Terra; o de Tàrtar... ni se sap!! El cas és que, juntament als seus germans, va rebel·lar-se contra els deus de l'Olimp i clar, van perdre. Derrotat pels rajos de Zeus, Encèlad seria pres per Atenea qui li va deixar caure l'illa de Sicilia al damunt. Així i tot, encara podia respirar, i amb cada alenada produïa columnes de fum espessíssim i negre; amb cada contracció de dolor, el cim de la muntanya més alta plora flames i rius de terra encesa.

Hefest i Encèlad compartiren pis, durant els seus anys d'estudiants, amb el monstre Tifó qui també visqué a l'Etna i causava els terratrémols i les erupcions de fum i lava. Tifó era fill d'Hera, qui demostrant que era una deessa avançada al seu temps el va tenir tota sola. Això si, ràpidament, per falta de possibles segurament, el monstre fou confinat a una cova fosca i freda a prop de Delfos. Avorrit en aquella cova no se li va ocórrer una altra que desafiar Zeus. Si de primeres semblava que ho tenia fet tot ferint el Deu i deixant-lo en un sac de cuir, finalment -i com era d'esperar tractant-se de Zeus!- va perdre la batalla. Castigat, fou condemnat a jeure baix l'Etna on el seu llit l'arrapa i el fibla al llarg de tota l'esquena. Dolor que provoca amb el seu contorsionar-se, les erupcions del volcà. Pot ser per això, amb tant d'inquilí tortuós i torturat, al remat l'Etna entra en erupció cada poc temps. Que si a un li pica l'esquena, que si ara esternuda, que si a l'altre li pega per forjar no-se-sap-que, que si això, que si allò...

Amb tot, en la nit del 8 al 9 d'Agost i com per celebrar l'aniversari del meu pare, els deus ens van ser propicis. Encuriosits per les llampegades roges en la foscor de la nit de Catània, vam decidir abrigar-nos i acostar-nos a contemplar l'espectacle. Conforme ens aproximàvem a la boca del volcà, es feia més evident un plugim de cendra quasi imperceptible que anava ennegrint els carrers i les seues teulades. Una remor sorda i continua anava apoderant-se dels sons de la nit; tan sols, els espetecs de les explosions més altes i més fortes la interrumpien ...i sobtadament del cim més alt començà a vessar una lava pesada, calenta i fumejant. Asseguts al vell mig d'una erupció anterior -dura, aspra i seca- i amb la nit esguardant-nos les espatlles, vam contemplar un espectacle sobrehumà ...un espectacle digne dels deus de l'Olimp!.

Palerm. L'encant de la decadència.

2011-09-04T11:06:00.000-07:00

Palerm és una ciutat bruta, clivellada, caiguda, sorollosa, atapeïda, desordenada en el tràfec intens de cotxes, motos i persones. Però és també històrica en escuts, palaus i passat, grandiloqüent als edificis, bulliciosa i intensa a les terrasses dels bars i als bancs dels parcs plens de gent passant la vida. I suportant la intensa calor d'una illa quasi-africana. Les restes del naufragi d'un passat gloriós, reial, hi són entre altres a la "bucheria": mercat mig abandonat i brut al vell mig de la ciutat. Com moltes altres ciutats al món, té un Jardí Botànic idoni per refugiar-se i aïllar-se. Pensament que també van tenir tots els mosquits de la ciutat, els quals, assedegats de sang, van trobar en la meua persona, un banquet inesperat i suficient.

Palerm té, ben amagat a un barri d'extramurs, la relíquia de tradicions perdudes. No necessàriament agradables per al asèptics ulls actuals, però ben interessants des del punt de vista cultural. Conservar les catacumbes al subsòl del Convent dels Caputxins, i visitar-les, podria veure's com un acte de mal gust; com un gest irrespectuós vers les persones. Tanmateix, el fet de mantenir les mòmies de les persones que bé per tradició o bé per voluntat pròpia van esser preparades i embalsamades per ser exposades públicament dempeus, és l'acte de respecte major que es podria tenir vers aquelles restes.

Igualment, i directes des d'un temps sense ràdio i televisió, refugi de turistes acalorats, són els teatres de "pupis". Històries fantàstiques i moralina antiquada per a unes titelles massisses i pesades. Però molt boniques. A un teatre amb molt d'encant i a un raconet amagat enfront de l'entrada gòtica d'una catedral que no caldria que tingués interior de tant bonic com és l'exterior.

Palerm fou la segona parada de la setmana que hem passat a Sicilia. Després vindràn Catania, amb un Etna generós, i Siracusa i la seua calor.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

2011-05-11T05:19:00.000-07:00

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Selvàtics animals. El Brasil més allunyat dels tòpics.

2011-05-03T05:37:00.000-07:00

El Brasil que he passejat queda en les antípodes del Brasil de la samba i la bossa (ja siga nova o no); del Brasil de les belleses morenes lluint-se en platges amb noms de cançó; del Brasil del futbol i els jugadors de futbol... Tot això malgrat que la música és omnipresent al Brasil que he conegut; que hi ha platges quilomètriques on els cossos genèticament bruns exhibeixen la preocupació nacional per la bellesa; i que al Brasil que he conegut, a cada cantonada hi ha dues porteries i una tropa de canalla perseguint una pilota.

Però aquestes coses es perceben d'una manera tangencial en un ambient academicista primer i rural després. Dels dos, el primer és molt semblant al que es pot trobar a Armidale, Arica, Valencia, Belém o arreu del món. El segon, l'interior amazònic, ha resultat molt més cridaner, més exòtic, més excitant. La calor propicia la vida en el carrer i així, si de matí el mercat concentra l'activitat, de nit la plaça exerceix a la perfecció la funció aglutinadora. I cap a allà que ens dirigíem totes les nits per cercar qualsevol cosa per sopar.

Poc abans, Ned ens havia deixat a l'hotel per dutxar-nos i quedàvem amb ell per a l'endemà. Ned era el conductor que el SEMA (organisme encarregat del Medi Ambient a l'Estat de Pará) ens havia posat a disposició. Amb un ulls profunds i un silenci pertorbador, aquest home menut i jove ens ha portat fidelment allà on li hem demanat. Inicialment col·laborava més en les nostres tasques per entretindre's, però dia a dia a anat desapuntant-se. Coneixia els camins, els principals punts del territori i les comunitats rurals, allunyades del nucli semi-urbà que és Monte Alegre, on havia de portar la Marcela per a que s'entrevistara amb els seus principals representants. Marcela Andrade és molt jove i té formació en turisme, però el seu interès ha virat de manera radical i s'ha situat en l'òrbita de l'arqueologia. Està realitzant un treball d'investigació sobre la conservació integral i integrada de l'art rupestre de la zona, així que tracta d'analitzar i incorporar els factors humans, especialment d'aquells factors humans més propers: els habitants de la zona.

Carlos Barbosa ha vingut en qualitat de topògraf. I ha fet les topografies mentre xarrava. Per què Carlos xarra com una cotorra. Cada pas, cada insignificança que fèiem li recordava una història que havia de contar de cap a peus i en la versió extensa. I, clar, en uns dies tant assenyalats com els que vivíem va contar que una vegada, al seu poble, durant la processó del viacrucis, el centurió romà estava d'allò més posat al seu paper: Zàs!! fuetada a Crist carregant amb la creu; Zàs! una altra fuetada. El Centurió s'ho tenia d'allò més estudiat de manera que a cada descarrega del fuet aquest colpejava la fusta de la creu i no a la reencarnació amazònica de Jesús. però amb això, Zàs, fuetada! Perfectament sincronitzats, a cada fuetada, Zàs!, Jesús gemegava de dolor, es retorcia en ell mateix mentre continuava avançant en l'últim passeig. Zàs! Zàs! Cansat i desesperat de tant de dolor, un espectador va saltar al vell mig del carrer i Zàs! espentant el Centurió a una vora va començar a colpejar-li la cara amb els punys mentre cridava "Que no veus que ja ha patit prou!!". Jesucrist en veure l'espontani va haver d'intercedir per salvar el seu company Centurió i així és com, a les vores del riu Amazones, encara es parla de l'últim miracle de Deu... el dia que salvà el Centurió de morir apallissat!!

La batuta en aquest cas la duia Edithe Pereira. Experimentada, però encara jove i sobretot vital, venia amb una fissura al turmell que no li ha impedit anar fins a l'últim raconet de la selva. Ha gestionat el temps de manera magistral fins al punt que s'han duplicat les expectatives inicials de treball i s'han documentat dos abrics. És contraria a la corrent que diu que per fer arqueologia cal patir i ser ben rudes i ha oferit tantes comoditats com li ho ha permès Monte Alegre. Però més enllà de la selva, s'ha encarregat de fer-me el viatge molt fàcil i molt plàcid. Ara ens queda pendent un viatge a Itàlia a costa de la Marta, una assistència al congrés de l'any que ve a La Paz (...mmm... seria el reencontre amb una ciutat que em va captivar) ...i sempre, un retorn a Santa Maria de Belém do Grão de Pará o unes falles per menjar paella i cremar València.

...o com resumir en 3 minuts l'aventura amazònica.

2011-04-29T15:15:00.000-07:00

Monte Alegre. L'art en la selva.

2011-04-23T07:25:00.000-07:00

Durant tota la setmana prèvia al viatge, encara a Belém, un tema recurrent per a algú descontextualitzat com jo era la quantitat de perills que allotja la selva tropical. Des dels perills més obvis com la 'onça' (el jaguar) o el 'jakaré' (el caiman) als més menuts, imperceptibles, i per tant més perillosos ...si cap: mosquits, mosques i bacteris diversos. Un encant de conversa, vaja.

Havia oblidat que el desconeixement del medi és un factor a tenir en compte si es pretén minimitzar riscos. És com jugar fora de casa. La selva que estic transitant no és aquella d'arbres vertiginosos, però és igual d'amazònica. Arbres retorçuts la majoria, alguns alts i rectes, palmeres d'allò més variades, plantes enfiladisses, lianes, fulles amples, bevedores insaciables, falgueres, fongs de mil colors, líquens i molses tapissen un sòl sorrenc i roig. Amb tot la visibilitat és nula i els punts de referència certs escassos. I així fou que el primer dia vam ser incapaços de trobar els jaciments que cercàvem. Deixes Monte Alegre de bon mat i sofreixes durant més d'una hora un camí de terra que més que camí sembla una tortura; et calces les 'perneras' imprescindibles per a caminar per la selva, t'endinses en la brolla vegetal armat amb el 'falção' i vas obrin-te pas tallant tantes branques com siga possible, doncs seran aquestes cicatrius en la vegetació les que t'han de guiar en la tornada. Superes un rierol, voreges un altre, saltes de pedra en pedra, mires de no esvarar, evites una branca, escales un tronc caigut, et desfàs de la planta que carinyosament t'enreda i tot això tractant de posar cent ulls allà on xafes, allà on t'afermes per no caure i no molestar ingratament la vida animal de la selva...

Amb tant d'esforç per avançar, la recompensa va venir en forma de jaciment inèdit. Ha estat batejat com Abrigo de Miritiepé (alguna cosa a veure amb la palmera Mirití, de la qual ix una fusta molt lleugera amb la que es fan joguines, ara ja tradicionals). Aquest, juntament amb el Painel da Baixa Fria, seran l'objecte d'estudi.

De camí a casa, aquella mateixa vesprada, passaríem per casa del Senyor Humberto, ex-caçador i gran coneixedor del territori, col·laborador d'Edithe durant anys i el millor guia de la contrada malgrat els 75 anys que conta. Ell ens portaria als jaciments que no havíem localitzat. I juntament amb l'equip del Museu Goeldi forma part del grup de persones que m'envolten en aquesta aventura. Grup de persones que descriuré per a la pròxima entrada, doncs no tenen desperdici.

L'aigua, l'Amazones.

2011-04-22T07:25:00.000-07:00

Tots els dies plou. I l'aigua és l'element que condiciona les nostres vides ací en Monte Alegre. Ara bé, l'adaptació amazònica al medi afavoreix una convivència pacífica amb la pluja. Des de l'avió que ens transportava cap a Santarém contemplàvem un paisatge d'aigua: l'Amazones, marró, immens, domina una planura inundada on ací i allí, ara i després, s'aprecien minúscules les cases dels més atrevits sobre un fons verd. Tots els colors del verd.

L'aglomeració de persones al port fluvial de Santarém és un espectacle curiós. El formiguer que són els molls, la bullícia plena de color, plena de vida, es coordina dins l'aparent caos per iniciar travessies que, en alguns casos, poden durar setmanes. Aquest no seria el meu cas, doncs per qüestions de logística bàsica, practicitat, vam comprar els passatges d'una barcassa que travessaria el riu en tant sols dues hores. Durant aquest temps encara vam poder contemplar de manera nítida, el "encontro das águas" del riu Amazones amb el riu Tapajós (cuna de la cultura Tapajônica, clar). Fenomen que només es repetirà a Manaus, on el riu Negre uneix les seues forces amb l'Amazones.

L'estampa que ens acompanya durant el breu viatge deixa descobrir una barqueta que pesca ací, una altra allà; una casa d'aparença feble s'asoma per aquella vora, una altra es deixa veure més enllà... i tot això espurnejant el fons verd, d'arbres immensos que són les ribes del riu. I tot això amenitzat per la remor del motor, del riu, del piar dels pardals que ens acompanyen; emmarcat per un cel grandiloqüent, de núvols impressionistes que semblen enfadats.

Extasiada en la travessia, Marcela ens rebria al port de Monte Alegre. Un primer contacte amb la nova ciutat per sopar al vell mig de la plaça i recordar quant de mal ha fet el catolicisme tot presenciant la processó de les palmes pasqüeres a l'estil paraense. Res de nou, malgrat la novetat. A dormir d'hora que el dia havia sigut molt llarg i encara ho seria més el següent: ens endinsàvem al "mato" brasiler.

Mosqueiro. La platja d'arena dolça.

2011-04-16T21:32:00.000-07:00

S'ha acabat el curs de manera més que satisfactòria. Ahir vam anar a celebrar-ho amb cachaça i així i tot, aquest matí ens em llevat ben d'hora per preparar la bossa. Ens n'anàvem a Mosqueiro a passar el dia en la platja!!

Mosqueiro és una illa al vell mig de l'Amazones. És tremenda. Unida al continent per un viaducte, és la platja més propera a Belém (o això crec...) Total, que quant vas cap allà, el plan és el següent: et compres una bossa de gambes assecades i salades, busques la ombra d'un xiringuito ben xaxi i et pilles una cervesa ben gelada. Si els núvols t'ho permeten et pegues un bany de sol a la vora del riu. Si et plou, et pegues un bany al riu per a que el contrast de tempertures et deixe en un estat de shock orgasmitrònic. I certament, amb més o menys rabia, ací plou tots els dies.

De tot, el més espectacular ací són les dimensions de qualsevol cosa o fenomen. Els vaixells de càrrega gegants transiten amb total normalitat; des de la vora del riu on es troba Mosqueiro no veus la vora oposta; les ones colpegen amb força; l'exhuberant vegetació a base d'arbres frondosos i palmeres aporten el toc tropical; l'arena, blanca, fina i dolça, t'embruta rigorosament com pertoca en qualsevol platja del món; les cerveses i la bona companyia, fan la resta.

A última hora de la vesprada entràvem en Belém direcció a la plaça de Batista Campos, per beure'ns una refrescant (i rehidratant) aigua de coco. Curiosa la vida... un dissabte de dominguera. En una platja sense sal. Formiguejant de nou... quin dia més bo, de veres que semblava de fuccia!!

Belém dia a dia.

2011-04-16T19:59:00.000-07:00

A l'altra banda de la porta de cristal m'esperava Edithe Pereira. M'arreplegà en l'última escala del viatge d'anada iniciant així el viatge real.

Era dissabte, tard, i el cos no donava per a més.

Diumenge vam fer el turisme bàsic i preescrit.

El dilluns vaig ser introduida al personal d'un museu, el Museu Paraense Emilio Goeldi, tant antic, tant gran, amb tant de personal, d'àrees tant diverses d'investigació que més es sembla a una Universitat que no pas a un Museu.

El dimarts 'palestra': breu, més dues vegades bona, l'exposició havia de servir per introduir-me: element exòtic (en la terra del guaraná i la caipirinha!! exòtica!! meus deus!)

Des de el dimecres, i fins al divendres, he donat un curs de Documentació Digital d'Art Rupestre. He sobreviscut...

El dissabte aniré a Mosqueiro, la platja... amazònica!

i el diumenge cap a l'interior: a Monte Alegre.

Amb tot, hauré de parlar de Belem quan la conega millor... de moment, encara no tinc perspectiva. Ara, mentre deixe caure la plutja de torn, amb una cervesa ben gelada, clausure oficialment el primer terç del viatge.

Brasilia. La ciutat pensada.

2011-04-13T19:24:00.000-07:00

Amb el retard que arrossegàvem des de Lisboa vam entrar a Brasilia. Frontera, aduana, res a declarar, obrigadinha, turista, 'camina i no te gires', facturar novament la maleta i a cercar un taxi que en tres hores m'ensenyara Brasilia. Ho sent, amics meus, serà suficient per a que tota la vida vos ho recorde... però per compensar, hauré de ser breu.

Damunt el taxi vam deixar l'aeroport i ens vam endinsar pel que es suposava era una avinguda principal. Ho has de suposar perquè tota Brasilia és un inmens jardí de gespa ben verda espurnejada d'arbres. És la ciutat pensada, i no el resultat de l'acumulació de gents i moments com ho són la resta de ciutats al món. Així que res té pèrdua: sols hi ha un lloc on trobar els bancs, les tendes, les cases, els tribunals, les instal.lacions culturals... tot està concentrat en ghettos d'activitats. Aquella avinguda, certament llarga, ens va conduir fins a l'estació de tren passant per la zona dels bancs (alts edificis) i l'estació del metro i centre de comunicacions de la ciutat. Vam tombar a la dreta i ahi començà la Brasilia més espectacular: el Teatre i la Biblioteca Nacional, el Museu i la Catedral. Nemeyer va considerar que tant entretés havia de ser l'opera com la misa cantada!

Segint per la mateixa vorera, una rastra interminable d'edificis de finestres verdes: els Ministeris. A vora i vora del carrer construccions simètriques, i verdes, on la única diferència és el cartell que anúncia la preocupació principal del minstre: en Brasil hi ha un Ministério do Desenvolvimento Social e Combate à Fome!! i allí, un cartell que indica que seguint eixa direcció acabaras en la Plaça dels Tres Poders. Llavors, imponent s'alça una torre que ha de mostrar a tots els brasilers del món on està el seu Congrés, i darrere, un poquet més amagat, el Palau de la Presidència i al costat justet el Tribunal Superior de Justicia...

De camí a l'aeroport encara s'ha de passar per entre el 'barri de la justicia", la zona del "shopping", una estreta franja de zona residencial i el confortable "barri de les embaixades"...

Pujaré al tercer avió del dia que m'ha de deixar caure en Belem i serà llavors quan comence realment l'aventura amazònica.

Cap al formiguer amazònic.

2011-04-11T15:56:00.000-07:00

Descobri que minha arma é
O que a memória guarda dos tempos da Panair
[...]

A maior das maravilhas foi
Voando sobre o mundo nas asas da Panair.

Conversando no Bar.

Milton Nascimento & Fernando Brant.

Una matinada i després un avió; i un altre, i fins a un tercer per arribar a destí. Un viatge plàcid, malgrat la durada [13 hores volant, sense comptar esperes]. Una frontera relaxada i amable i un nou segell per a la col.lecció particular. Esta vegada ha quedat estampat a la fulla, aleatoriament escollida del passaport, el nom de Brazil. I resulta que no és un mite o una llegenda. Existeix. I resulta que vaig a passar els propers 20 dies en un raconet ocult per la selva i banyat per les aigües exòtiques de l'Amazones.

Cap allà me'n vaig: posaré els meus peus a Brasilia durant unes hores i encara acabaré el dia d'avuí en la ciutat d'acollida: Santa Maria de Belém do Grão Pará. Des d'ara serà, senzillament, Belem. Ací comença el meu formiguejar per l'Amazones; ací comença una nova excusa que alimente aquest bloc.

Millau. Carnavals que suplanten falles...

2011-03-30T15:54:00.000-07:00

Va sorgir a través d'algú que havia escoltat que hi havia un que tenia un cosí que coneixia a un amic que li va contar que un dia va ser feliç. I cap allà ens vam anar. Varem omplir els cotxes a gom amb una selecció del millor de cada casa. Una àmplia representació de cada cantó del país per visitar el país veí, germà.

Una rebuda amb fred, que no freda, anunciava un cap de setmana passat per aigua. I un viaducte nou, quasi per estrenar eixamplava l'horitzó sobre la vall que allotja la ciutat de Millau, objecte de la visita.

La primera nit, divendres, fou un extracte del bo i millor d'un grup de persones organitzades al voltant del Carnaval: excusa per a la visita. Un breu passeig pel centre de la ciutat, parada obligatòria al primer pub que ens va parèixer bé i a sopar! Sopar popular i grupal: cadascú aportava el que tenia, el que va significar, al remat, que haguérem de tastar tots els pastissos (quiche crec que en diuen els gavatxos), embotits i, sobretot, formatges que poblaven una taula baixa, però molt llarga. Després la vetllada s'allargà moderadament entre cançons occitanes, danses, acordions, albades i cant d'estil.

El dissabte i reunits tots al Centre Logístic i Festiu que seria durant tot el dia el Parc de la Victòria, començà el gran dia del CARNAVAL de MILLAU. El matí se'n va anar mentre preparàvem la cercavila, la mostra de foc i fèiem sonar les dolçaines. Amb puntualitat europea, dinàvem abans de les dotze i a les tres, en formació, cap a la plaça del poble on començaria l'acció.

Encapçalant la comitiva, vam iniciar una marxa de processó, ascendent, per un carrer com d'eixample; amb els arbres podats a la manera complexa (retorçuts torturadors!) què hauran de proporcionar una ombra fresca a l'estiu... o això espere. Destacava entre tanta gent disfressada, les bandes de músics que animaven el cotarro: aconjuntants sense uniforme: disfressats, anaven enllaçant una peça amb una altra al mateix ritme frenètic que les caracteritzava.

Després d'una sàtira política que ja voldrien els millors sainets i les falles més 'prestigioses'; després de matar i ressuscitar a tota una República Francesa, va venir el nostre minut de glòria (bé, un d'ells... vist tot el que ens quedava per davant...) Vam fer una mostra de foc d'allò més professional, cosa manida, i bastant resultona a un lloc poc acostumat a jugar amb foc... poc acostumat a pixar-se al llit, podríem dir.

La música no va parar ja més en tota la nit... el ritme frenètic d'aquelles composicions dominades per trompetes i saxos, per trombons i bombardins, se'ns va clavar ben fons, allà al moll de l'os, al batec del cor, als peus i al cap!

El diumenge, ja més abatuts, vençuts pel mateix ritme que hores abans ens empenyia cap al deliri, vam empendre el camí a casa. Pausadament (alguns més que altres) vam retornar tranquil·lament als dilluns de tots els dies. Ara, això sí, si Millau vol, allí ens veiem l'any vinent.

...sense senyal...

2011-02-18T10:46:00.000-08:00

un viatge a Itaca ...malahuradament finat...

2010-12-16T14:38:00.000-08:00

ITACA

...post que escric per imposició personal, per principis (doncs és un blog de viatges...) perquè les sensacions d'haver finat un projecte tant llarg, tant immens per a una formiga, s'han diluit en tant gran esforç.

...que esperava: un estadi ple de gent fent-me la ona? l'Orfeó Donostiarra cantant-me a l'orelleta l'Al·leluia del Messies de Handel? ... res de tot això. Més enllà del cansament físic que va seguir la defensa i que vaig arrossegar durant quasi una setmana...

Però tampoc vaig a dramatitzar. Tinc un record alegre del 23 de Novembre de 2010. Em va resultar fàcil l'exposició, la defensa pròpiament dita. Volia dir tot allò que vaig dir, més coses fins i tot, explicar els últims 5 anys de la meua vida. Vaig veure'm aclaparada pels afalagaments i compensada amb les crítiques d'un tribunal molt resabut. El guió es va acomplir al peu de la lletra, i això, sempre és d'agrair.

Ara, el que volia expressar en aquest post és quanta raó tenia el poeta...

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,

[...] (Kavafis-Riba-Llach)

A continuació, la primera pàgina del resultat del viatge... un viatge que ja detallava uns posts més amunt. Un viatge que engloba tots els viatges explicats a aquest blog...Però també un viatge que ha de deixar pas a nous destins... ara més que mai... com les formigues!!

un FORMIGUER al Carrer 13

2010-12-08T03:54:00.000-08:00

Aquí llegaron las hormigas

vamos conquistando tierras enemigas

invisible silenciosa y simultanea

toda la invasión es subterránea

Sin disparar al aire sin tirar misiles

sin tener que matar gente usando proyectiles

la guerra la peleamos sin usar fusiles

de bloque en bloque como los albañiles

Han tratado de pararnos un par de vaqueros

pero ya esta construido el hormiguero

somos muchos hermanos con muchos primos

la familia es grande porque nos reproducimos

Desplazamos al vaquero de sus oficinas

porque trabajamos a tiempo completo sin propina

no somos bienvenidos

como quiera entramos te picamos y te castigamos

Cuando mas te confías las hormigas te engañan

atacan en equipo como las pirañas

aunque sean pequeñas gracias a la unión

todas juntas se convierten en camión

Pobre del vaquero que nos subestima

cuando se duerme se le viene la colonia encima

por eso los vaqueros en todas las esquinas

los tenemos comiendo comida latina

Tu quieres guerra (x14)

Las hormigas pueden contra cualquier gigante

entran por la trompa de cualquier elefante

los derrumban sin que la sangre les salpique

ácido fórmico pa´ que les pique

No te confíes si la picada no te arde

la quemazón de la picada la sientes mas tarde

aunque tengas botas vaqueras y sombrero

hay muchas hormigas y pocos vaqueros

Los humildes se comieron a los nobles

para el 2020 vamos a ser el doble,

aquí no hay racismo no se trata de raza

si trabajo aquí, pues aquí tengo mi casa

Ser imparcial de eso es que se trata

hay que compartir los dulces de la piñata

ahora si el vaquero nos maltrata

puede ser que a las hormigas les salga lo de zapata

En equipo se resuelve cualquier contratiempo

cuando te picamos picamos al mismo tiempo

sobre nuestra unidad no debe haber preguntas

frente al peligro las hormigas mueren juntas

Tu quieres guerra (x8)

Un país durmiendo es un país desierto

mi gobierno se asusta cuando me despierto

pueden tirarse hasta los federales

somos 600 millones sin contar los ilegales

Entre las patas nunca escondo el rabo

prefiero morir como rebelde que vivir como esclavo

apuesto que los tuyos se rinden primero

porque los soldados míos no pelean por dinero

No le tengo miedo a las confrontaciones

porque yo me crié con invasiones

y como las hormigas si tengo mala suerte

defiendo mi hormiguero hasta la muerte

Tu quieres guerra (x21)

Vamos a medirnos a ver quien es mas bravo!

Sardenya. L'ILLA.

2010-09-28T12:49:00.000-07:00

Sardenya ha estat en tots els seus sentits, una autèntica i necessària ILLA. D'una banda, la constant, i persistent, presència de la mar et recorda permanentment, precisament, que hi estàs a una ILLA. D'altra, m'ha permés aILLAr-me d'un ambient una mica carregat com és tot el que envolta la finalització de la tesi, els nous encàrrecs i les feines pendents de fa tant de temps... Ara que ja ha passat un temps prudencial des que vam tornar se'm fa més clara la falta que em feia Sardenya. Un viatge sense horaris, amb canvis de plans planejats; amb la confiança que et dóna la companyia familiar. Un viatge heterogeni on gaudir de coses ben diverses com ara una frugal visita al passat gegant dels sards -revitalitzant, encoratjador-; unes aigües costaneres que no semblaven de la mateixa mar que banya ma casa; uns boscos de fades, encantats per la puresa; unes gents amables, atentes, rudes de vegades i, de vegades, ancorades al passat; ciutats poc urbanites; un reencontre desencisador amb un raconet més de pàtria... un viatge del tot recomanable per la calidesa en la rebuda, pels paisatges i racons que t'ofereix, pel menjar i la beguda que et serveix una illa, tan propera i tan llunyana, fins ara.

Lastours i la Muntanya Negra

2010-03-20T17:21:00.000-07:00

Avuí, com no podia ser menys, un altre dia completet. Bon dia, bon menjar, bon veure i, sobretot, bona companyia. De bon matí, el repàs diari al món càtar: Lastours. Bastió de resistència albigesa sota domini Cabaret. Si amics meus, Cabaret. Per fi hem aprés la diferència entre menjar i digerir. És a dir, no hem fet el Sangonera.

Total, al remat per acabar fent la migdiada sota un carrascar. Un bosc allunyat de la civilització... o no tant.

Ja de nit, però encara prompte, hem eixit a fer horari europeu i... sopar. Hem localitzat el 'bar de borratxos' de Carcassona. Mal vi, bona gent i mal partit de rugbi.

Demà, cap a casa. Tot el que comença acaba.

La Komitia Fumatta rebrà l'informe corresponent de la incursió càtar.

Carcassona. La Cassolette d'Or.

2010-03-19T14:40:00.001-07:00

Podria començar aquesta nova entrada parlant de la ciutat medieval, possiblement, millor conservada d'Europa. De les muralles solcades de torres. Podria començar aquesta nova entrada parlant de carrerons estrets i obscurs i places coronades amb pous. Però no. Començaré aquesta nova entrada parlant de la Cassolette d'Or.

La Cassolette d'Or, amics meus, és quelcom que cal tastar una vegada, com a mínim, a la vida. Deliciosa 'fabada' amb carn d'ànec. La mateixa Cassolette de la que ja vos he parlat en entrades anteriors... la que mengí a Tolosa d'Oc.

Però certament, a Carcassone hi ha molt més per veure i per tastar. Fer-se una passejada rondant la muralla, controlant la panoràmica al recer de les 'almenes', te teletransporta directament al segle XIII. Als temps de la Croada Albigesa. Sota el domini del Vescomte de Trencavell, qui perdria la guerra contra Simó de Montfort. Al seu torn, Simó de Montfort establiria la seua seu permanent a aquesta ciutat. Mort el 1216 durant el setge a Tolosa (d'Oc), seria soterrat a la catedral de Sant Nazari, dins la Cité.

De vesprada, i només per baixar la cassolette, hem eixit del món medieval una estoneta, per dirigir les nostres passes cap a la Bastida de Sant Lluís. Veritable habitatge dels aborigens "carcassonensis".

El País dels Càtars

2010-03-18T16:25:00.000-07:00

La Komitia Fumatta en assemblea ha decidit, per unanimitat, manar un escamot per tal d'explorar més enllà del seu territori habitual. El lloc escollit ha estat el País Càtar. Els temeraris, enviats a la mort, són: Vicent, PaperBoy, Marqués; Jose, Txele el Xino, Soler; i Trini, Cojamanteca, Martínez.

Després d'una nit de transició i adaptació gradual al medi, en Figueres (Girona), de bon matí, hem iniciat, realment, el viatge.

Ens hem endinsat, vorejant Perpinyà, cap a l'interior del Languedoc-Rosselló. Primera parada, el Castell de Quéribus, darrer reducte de la resistència càtara. Immensa mole de pedra nascuda de la pedra. Tot plegat, emmarcat i controlat, pel majestuós Canigó.

L'eficiència organitzativa del cap de l'escamot, PaperBoy, ens ha permès gaudir d'una segona fortalesa tot just abans de dinar: el Castell de Perapertusa (Pedra Oberta en occità), encalat en una cresta de pedra calcària, gairebé inexpugnable. El senderol d'accés entre una vegetació exuberant i les restes de la última nevada; el calvari de l'escala de Sant Lluís o l'antiga capella, a celobert, de Sant Jordi, són només alguns dels punts més rellevants d'un gran itinerari. Després, un frugal refrigeri i tot seguit, hem dirigit les passes cap a Lagrassa. A mesura que el cel s'enfosquia, el paisatge, i amb ell la carretera, han anat enrevessant-se. En la ruta hem travessat les valls de Minervois i Corbières i hem deixat enrere nombroses masies i pobles menuts.

En tombar l'última revolta ha aparegut, per al nostre deler, Lagrassa. Un poble menut, però que amaga un regust medieval. Tot en ell, la plaça menuda i porticada, el Pont Vell, romànic, els carrers estrets i l'Abadia de Santa Maria que el presideix, fan regust medieval.

Encara en bon hora, hem eixit cap a Caracassona, campament base de l'expedició. Check-in i incursió nocturna a la Cité. Per sopar, cr êpe a la casola, envoltats en un ambient extrany a l'Hostal dels Trovadors.

Benvingudes les muses!!

2009-09-08T09:25:00.000-07:00

Fa més de dos mesos i mig que em vaig exiliar voluntària i premeditadament del meu món natural. He fet l'adaptació de manera pausada, progressivament. Si al juliol vaig tindre la companyia de Pau (sempre atent i fidel company d'aventures no sol·licitades), a l'agost va ser la família qui em distreia amablement d'unes jornades laborals que ja fa molts mesos que són europees. Aquesta no és la novetat, pot ser si el tipus de tasca que desenvolupe ara: PARIR! escriure 'cientificament', objectivament, allò que veig a les parets rocoses dels abrics... tasca ingrata!! (ja veuràs! vindrà un altre i veurà una altra cosa!!)

Tampoc em ve de nou saber que serà més dur del que ho és ara... ja m'ho van advertir... Parir el que durant tres anys he madurat al cap, però, com explicar allò que saps que és, però no exactament perque?? ('no no amics meus, ho vau catalogar d'esquemàtic, però segur que és històric'; 'que dius?! que les dones són deesses i els homes super-homes-caçadors: ahi tu mascle!! ja serà menys...', 'la ubicació dels abrics mostra la repetició de pautes d'ocupació del territori al llarg del temps, ves quina cosa!!'... blabla bla... i u fa 'com qui sent que a la platja hi bufa el vent')

ah! benvingudes sien les muses!! les de la inspiració mentre treballes, les de les grans idees, les del llenguatge clar i directe.... totes elles: BENVINGUDES!

mentre venen o no venen, aquest és un altre formiguejar cap al 'no se sap' i el 'no se sap quant'. I, de moment, esta sent més llarg que cap altre formiguejar passat...

Vic. La Catalunya més vella i la festa més jove.

2009-03-23T06:36:00.000-07:00

Aprofitant que Vicent esta destinat (sí, si com en la mili) a Taradell (poble sense boira al vell mig de la comarca d'Osona) m'he pasat per allí dues vegades en els darrers mesos.

La primera per aclimatar-me després de tornar de Xile, en Octubre, estar-me uns dies amb els pares i per celebrar la diada nacional fent viatge a l'interior de la terreta... la segona, amb una excusa perfecta, el concert d'uns tal Rapsodes que estan de gira pel principat (ja seran importants, dic).

Açò són només excuses, perque a Vic i els seus voltants es menja molt, però que molt bé, i sobretot, una es pot fer els millors Gin-tònics que ha tingut el plaer de degustar. A Cal Veguer en saben molt de ginebres... cadascuna aromatitzada diferentment: roses, cogombre, violetes, cítrics... quina de totes més bona. Una recomanació molt interesant si algun dia vos perdeu per aquelles contrades! No té pèrdua al vell mig de Vic.

A la Comarca d'Osona (i totes les seues sub-comarques) es poden fer passejades que et transporten a temps pretèrits... medievals! prats verds en primavera, les fagedes roges de la tardor del Montseny... els monestirs romànics com el del Lluçanés... cadascun dels pobles menuts i ben conservats en pedra treballada i ben trabada... vaja, un plaer per als amants del món rural, com jo, i de la tranquil·litat.

Però també hi ha marxa a Vic, l'excusa del segon viatge era un concert de hip-hop que feien a un casal jove, la Torratxa, ben a prop de l'antiga sucrera de Vic. Allí es van trobar el bo i millor de cada casa, i una bona representació de valencians (nosaltres, els Rapsodes Xufa Fan Club), ferem germanor i vam cremar la nit...

Chile. Por la razón o la fuerza.

2008-09-27T20:45:00.000-07:00

Es podria dir més alt, però no més clar. Vaja, no deixen moltes opcions, oi? Xile, el país 'estrecho y angosto' replet de contradiccions. Com a mi m'agrada. Al país capdavanter de l'Amèrica Llatina hi ha ciutats, com Arica, on si plou 1,2 mm (milimetres, i ni tantsols especifiquen si són per metre quadrat), 20.000 persones es queden sense llum ni aigua ni radio. Ací van algunes de les sensacions que m'ha deixat aquest formiguejar pels Andes.

En primer lloc, jo no entenc el centralisme exacerbat que es practica; ni que siga pels condicionants geogràfics. Dels aproximadament 16 milions d'habitants totals, 7 d'estos viuen a Santiago de Chile. La resta es disemina en els 4000 kilometres que fa el país de punta a punta. Des del desert d'Atacama a l'Antàrtica. De fet o s'és de Santiago o s'és de Regiones. Però, de Regiones d'on? Doncs de Regiones, d'on va a ser? ah, ja.

Només he estat dos mesos a Xile, però igualment m'he mogut entre móns ben diferents, he mantingut converses ben diferents i amb punts de vista molt diversos. Per una part esta tot el cercle d'arqueòlegs, ben situats, amb una perspectiva de Xile des de la comoditat econòmica. Ells són uns bons representants de la classe mitja, escassa però ascendent, al país. El seu és un país subdesenvolupat, sense dubte. Gent amb món que compara, amb els EUA i Europa.

Per altra part també he tingut el privilegi de connectar amb gent menys afortunada. Autèntics curritos que passen el mes amb menys de 200€ (i si em pregunteu pels preus vos diré que en general són més baixos, però que tampoc Xile resulta la panacea...). Ells et diuen que tot esta car, però que això deu de ser el preu del progrés... Entre aquesta gent es cultiva un fenomen, si més no, estrany: Són (molt) racistes amb els peruans i els bolivians, per pobres. No se si per patriotisme o per desconeixença, tant se val... Entre els xilens que veus pels carrers d'Arica el mestissatge és claríssim, però no l'indigenisme.

Una cosa que m'ha sorprès gratament ha estat la facilitat amb que els xilens, de totes les mides i colors, m'han parlat de l'era obscura: del cop d'estat i la dictadura Pinochetista. Ací l'Estat Espanyol té molt que aprendre... Res d'obrir ferides (que per altra part no estan ni molt menys tancades), el tema es parla clar i ras. Pots escoltar opinions més o menys favorables envers els protagonistes de la Història, però les escoltes.

Igualment, els conflictes colonials i post-colonials no estan ben resolts. La resistència Maputxes és feroç. Alguns rotatius (gràcies Carles per presentar-me el The Clinic) es fan ressò de les demandes i el tracte vers l'ètnia Araucana és molt digne. La resta, la majoria dels mass media, ja vos ho podeu imaginar.... Menys afortunats són els Aimara. Repartits entre 4 estats 'soberans' (Perú, Bolivia, Xile i Argentina) la seua coordinació i les seues reivindicacions són més febles.

L'Estat Espanyol, per altra banda és la gran inspiració de tots els seus mals. D'ahi, els xilens han pres el pitjor que podien: Lleis, sistemes econòmics, neo-colonialisme... i la pitjor música del món.

Tantes i tantes coses que podria contar de Xile... un país tant divers... però no voldria aborrir-vos, i jo tant sols conec un cantonet... Ara que ja estic de tornada, que aquest viatge expira, esperaré a estar en la meua 'pobra, trista, dissortada terra' per contar-vos en persona aquestes i moltes més històries del Xile que sobrevisqué a l'11 de setembre de 1973.

Tembló, tembló!!

2008-09-23T13:21:00.000-07:00

uahu!! fa cinc segons. O menys. Un greu soroll; la caira s'ha mogut, no molt, sí, però perceptiblement. Descompasadament anaven la taula i l'ordinador. He eixit de la cambra ''al tiro!'' he mirat al cel i la gran uralita m'ha fet pensar que no havia fet bé. No ha estat molt gran, no, no eixirà en les noticies, però ha estat el meu primer terratrèmol. El primer que sent i note.

18 de Setembre. De Pàtries, Huasos i Cueca.

2008-09-22T09:53:00.000-07:00

Res més coent. Però per fi he pogut entendre que vol dir el ''procés de xilenització''. Arica, i les seues terres eren peruanes fins a la Guerra del Pacífic, així com Antofagasta (un poc més al sud) era boliviana. Però Xile guanyà la guerra i amb ella els territoris del guano i el carbó. Llavors s'enceta aquest procés, per xilenitzar els peruans i els bolivians. Jo no ho entenia quan m'ho contaven, però després de visitar ràpidament Perú, i sobretot Bolivià, s'enten que aquestos aimares són el mateix. Que les fronteres estatals no corresponen amb les fronteres ètnic-culturals no és una novetat per a mi; i que la multiplicació de lleis i prohibicions envers el normal desenvolupament de les tradicions és un fet, ho tinc més que assumit.

Las Fiestas Patrias consisteixen en col·locar tantes banderes de Xile com et capiguen (als cotxes, a les façanes, dins les cases, dins dels establiments comercials... a tot arreu) sota pena de ser multat (o això diuen...). En disfressar-te de Huas@ (camperols de la zona central) i saber ballar Cueca ( el ball típic de la zona central de Xile establert avuí en dia com a ball nacional). Vaja, imagineu que el dia 12 d'Octubre, en Aspanya tot el món es vist de sevillana i es dedica a ballar flamenc sota la pressió de ser acusat d'antipatriota. Per al 18 de Setembre es recuperen els jocs ''criollos'' per als més menuts. Juguen a la trompa, a carreres de sacs... i embolar el ''catxirulo'', els quals, rivalitzen en les altures amb les banderes, clar.

Les activitats programades són, com no, una desfilada militar ''para honrar la gloria del ejercito victorioso'' (on, curiosament, encara, disfressen tot un esquadró amb els uniformes de la Guerra del Pacífic), concurs de ''rodeo'', carreres de cavalls i gossos i la quedada massiva per ballar aquesta Cueca, massivament.

En la nit, tot el món es dirigeix cap a les Fondes o Ramadas. Això és fàcil d'entendre si alguna vegada s'ha estat en les festes d'Alboraia. Però el més divertit és que la fira sembla dels anys 50 (o més enllà). Les atraccions més populars (els dards, la tómbola, llançament dels pots de llauna, els futbolins...) estan fets manualment. Són autèntiques joies de la manufactura. Relíquies. Entre els jocs i les passejades fonda amunt, fonda avall, la gent sopa alguna cosa igualment recuperada directament del segle XIX. Sopaipillas, bunyols de vent (que clar, tenen un altre nom, però és el mateix) carn a la brasa i la famosa Chicha (fermentat de dacsa). Aquesta beguda és molt popular al Perú, es produeix i es consumeix diàriament, però en Xile només apareix per a aquestes festes.

En realitat són festes per a la família, clar. Tot i que el missatge patriòtic cala fort en l'ambient, la gent ''d'apeu'' les aprofita per descansar, relaxar-se i passar-ho bé. Si és per a això, benvingudes siguen les Fiestas Patrias.

'Quieren desgastar al Indio'

2008-09-21T13:28:00.000-07:00

Abans de tornar a Xile i contar-vos les peculiars Fiestas Patrias, que m'ha tocat viure, deixeu-me que vos faça un resumet de la situació Boliviana. Informació extreta de l'article de Raúl Sohr per al diari La Nación.

Bolívia és el país més pobre de Sudamèrica i d'alguna manera, en aquest país esta ajugant-se el destí de les aspiracions de canvi dels governs progressistes que hui per hui són la majoria en Llatinoamèrica.

El 2003 el país testimonià les majors mobilitzacions socials de les últimes dècades en tota Amèrica Llatina. Després de 70 morts el president, democràticament escollit, va fugir. Tractant de mantindre ''el prim fil de continuitat d'una legalitat molt abusada'' la presidència es mal sostingué fins a 2006. Les mobilitzacions culminarien amb l'elecció del mateix cocaler que havia encapçalat la lluita contra les privatitzacions. Morales surtiria vencedor amb una insòlita majoria absoluta en la primera volta. Una de les promeses electorals era la reforma de la Constitució. Mig any després es vota aquesta reforma, però la majoria de Morales no és suficient. Fan falta 2/3 dels vots. Es frustraven les expectatives de fixar les normes per a un nou model econòmic i social encaminat a incloure els indígenes, els quals constitueixen un 70% de la població, en el sistema.

Per a eixir de l'immobilisme Morales aprova el paquet sencer de reformes constitucionals amb el recolzament del seu partit. L'oposició clama que no té validesa i Morales convoca un referèndum. Anant més lluny, l'oposició exigeix un referèndum revocatori per fer fora el president: ''Quieren desgastar al indio'' declara Morales. El sotspresident va una mica més lluny i diu que ''cabia anticipar que la 'pigmentocracia' -epítet per a referir-se a la minoria blanca- resistiria a un gobierno encabezado por un indio campesino dedicado a desmontar el apartheid de facto que impera en el país.''

El xoc es dona a tres nivells: 1. ètnic, amb els indis encabotats en revertir cinc segles d'opressió i marginalitat. 2. socials. per l'esquiva redistribució de les riqueses. i 3. regional. la lluita entre l'Altiplà i la Mitja Lluna. Les aspiracions autonomistes dels departaments de la Mitja Lluna (Santa Cruz, Tarija, Beni, Pando i Chuquisaca) són antigues i estan contemplades pel Govern. Santa Cruz gràcies a un boom agrícola i al petròli, és el centre comercial del país.

A més, per primera vegada, Bolívia gaudeix de ''bonanza económica''. Des de la nacionalització del petroli el 2006 els ingressos públics passaren de 680 a 1600 milions de dòlars en un any. En juny de 2008 el Govern anuncià la nacionalització del gas.

El referèndum, guanyat per 2/3 dels vots, consoliden el poder de Morales. I així, en estos moments La Paz té la iniciativa. I tanmateix esclata la subversió. En aquest cas, les Forces Armades s'han mantingut fidels. Tot i que amb desgana, en part, per l'ordre presidencial de no utilitzar armes de foc contra els manifestants. Així els grups paramilitars aprofitant l'avinentesa han eixit al carrer i, corregint les dades que doní anteriorment, la història ha acabat amb 30 morts i més de 100 desapareguts.

En aquest punt entra UNASUR, un organisme acabat de nàixer de les cendres d'anteriors organismes internacionals a nivell continental que no arribaren enlloc. El gest simbòlic de recolzament al govern legítim ha mermat un tant les aspiracions colpistes de la Mitja Lluna que ara es veu obligada a negociar. Tanmateix, caldrà esperar per veure el final d'aquesta història... Jo per la meua part espere que ara sí, aquest siga un Happy End.

La Paz en guerra.

2008-09-20T15:05:00.000-07:00

L'autobús ens va deixar al mig d'un carrer brut i fosc. L'última cosa que m'esperava, però tampoc podia ser d'una altra manera després del viatge tant... peculiar que ens havia ofert Titicaca Tours. Un australià, aparentment rude, que venia en l'autobús em va convidar a compartir el taxi fins a un hostal que coneixia per una referència indirecta. Ahí va aparèixer la sort que sempre cal per avançar. No m'abellia gens quedar-me en aquell carrer, en la nit. I sola

El primer contacte amb Bolívia ha estat excel·lent. A primer cop d'ull, vaig decidir que hauria de tornar i amb més temps. En la frontera vaig saber que els únics que necessiten un visat per entrar al país són els ciutadans dels EUA (excel·lent!!). La informació, el tracte i l'aire també són diferents en Bolívia. Tanmateix, com no podia ser d'una altra manera, La Paz és una ciutat amuntonada, intensa en la vida i pobra. Avançàvem per uns carrers on, tot i la nit, encara sobrevivien les últimes parades del mercat diürn. Igualment s'amuntonaven les deixalles, i en cadascún d'estos muntons, dos, tres o més gossos, buscaven qualsevol cosa per sopar. Era dissabte, i uns carrers avall celebraven Sant No-se-qué amb una orquestreta, una fonda i les ganes de festa dels dissabte.

Els diumenge en La Paz, els museus tanquen a les 12:30 del matí. El FC Bolívar i el The Strongest s'enfronten en el derbi capitalí. Les famílies aprofiten per anar al parc i et trobes la pobresa al girar qualsevol cantonada. Els diumenge en La Paz, la llum permet llegir els crits del poble que recolzen el president, en les parets i en les engaxines; pots llegir com clamen contra l'abús històric i endèmic. Concretament, aquell diumenge 14 de Setembre, UNASUR, reunit d'emergència a Santiago de Chile, recolza obertament Evo Morales. El Prefecte de Pando es dona a la fuga després que es descobreix que els 18 morts (i més de 30 desapareguts) són camperols pro-Evo i que els assassins són mercenaris brasilers contractats per ell.

El diumenge en La Paz, definitivament, no és un dia qualsevol.

el Titicaca i els Uros.

2008-09-19T14:06:00.000-07:00

El Titicaca. El llac navegable més alt del món: 3.820 msnm. Un espectacle. Envoltat d'altes muntanyes i de petits turons, les seues aigües són tranquil·les i a la voreta, d'un color verd turquesa. Aquestes mateixes aigües que van veure nàixer els Tiwanaku, la primera cultura panandina; espai sagrat inca, i d'una significància especial per als seus habitants actuals. Ni que siga per guanyar-se el pa.

En la zona peruana esta controlat per Puno, un poblet atrapat entre el llac i el turó que el guarda. Ciutat sense gràcia. Lletja. Tanmateix, el seus habitants, en terra es mouen amb els bici-carros (que transporten persones o càrrega indistintament) i en el llac en petites embarcacions.

Una d'aquestes em va portar a mi fins a les Illes Flotants. Tradicionals illes artificials, fabricades amb Totora (enea) pels Uros, centenaris pobladors del cor del llac. Antigament, eren pescadors i dins del sistema social de la zona, eren considerats l'estrat més baix, més pobre, inclòs per sota d'agricultors i ramaders. Això és l'únic que no deu haver canviat. Han deixat la pesca com a sistema econòmic bàsic. L'han substituït per un turisme denigrant.

Jo tenia interès en saber com funcionava esta gent, però he arribat una mica tart. Tota la curiositat que em despertava la construcció i manutenció de les illes, les cases, les embarcacions, tota, va desaparèixer per donar pas a la vergonya i el malestar per col·laborar d'aquella manera en aquell circ de persones. El problema del muntatge és que involucra les persones. Elles són part central de l'espectacle. El Machu Picchu, sí, és una fabrica de dòlars, però allí no es ven a ningú. La gent d'Aguas Calientes treballa en els serveis, però no es disfressen, ni estan obligades a cantar-te, ni a denigrar-se. Lamentablement, la visita a l'antiquíssim poble dels Uros, va deixar-me un mal regust de boca.

Vaig eixir escaparrant d'aquell poble lleig i de la lletja experiència. El destí, Bolívia.

L'aventura que fou el viatge entre Puno i La Paz no és pot resumir. Mentides piadoses, vorejar el Titicaca en una continua ascensió, Copacabana, creuar-lo de nit en unes barcasses inestables, travessar la frontera... ni té nom, ni té preu.

Vilcapampa. La ciutat perduda dels Inques.

2008-09-18T13:23:00.000-07:00

Això va ser i era que Francisco Pizarro va arribar al Cuzco montat dalt del seu cavall. Pizarro no tingué cap altra opció que matar l'emperador Inca, Atahualpa, perque aquest no va poder complir la seua promesa d'omplir una cambra amb or. Mort l'Inca, el nouvingut va pensar que el millor que podia fer era nomenar un nou emperador, sabedor que els habitants d'aquelles terres el consideraven una divinitat i el seguien cegament. Aquest era Manco (II. a la manera europea). Manco era net del gran emperador Huayna i el jove es va sentir honrat per tal designació.

Poc temps li va fer falta a Manco per adonar-se'n que només era una titella de Pizarro i, a més, els nouvinguts no n'eren més de 200 persones. Ara bé, lluitaven dalt d'unes feres terribles i els seus trons eren mortífers com mai no s'havia vist en aquelles terres. L'emperador Inca, el Deu en la terra, va decidir que faria fora els invasors i va iniciar la contraofensiva. Quina seria la seua sorpresa al veure tants indis lluitant en el bàndol equivocat. Fracassat, va fugir terres endins seguit dels seus més braus capitans, de la cort imprescindible i dels seus tres fills. En aquell temps, transcorrien els dies de 1536.

Refugiat en les serralades més impenetrables dels Andes, va manar construir la fortalesa de Vitcos, en la vall del riu Urubamba. Des d'ahi va dirigir durant anys les continues razies contra els invasors que poc a poc anaven establint-se. Els intents dels 'barbuts' per acabar amb l'insurgència i castigar l'indi van fracassar repetidament per la mateixa naturalesa del refugi muntanyenc.

Mentre, en Cuzco, Pizarro va ser mort pel seu ex-company, Almagro. Però després aquest cauria en desgràcia reial i les seues tropes serien vençudes. 7 sobrevivents 'almagristes' van anar a demanar refugi i protecció a l'Inca. Estos, van ensenyar als indis les tàctiques militars, a montar a cavall i diversos jocs comuns a la Castella medieval. Seria jugant al 'tejo' que els almagristes van assassinar l'Inka.

El 1545, Sayri Tupac, successor legítim, fou proclamat Inka. Durant 10 anys no destorbà els 'barbuts'. Preferia més bé, gaudir dels plaers terrenals i de les 'Dones escollides'. Un dia com qualsevol altre, va arribar fins a aquelles inhòspites serralades, una invitació del Virrei per que l'emperador s'instal·lara en Yucay (la tradicional residència d'esbarjo Inca pròxima a Cuzco). Sayri va acceptar de grat, doncs li agradava la bona vida i en Yucay la vida era millor que en les muntanyes. Misteriosament, moriria dos anys després.

Així doncs, el 1560, Titu Cusi Yupanqui va ser proclamat Inka. Titu era fill il·legítim de Manco II, però havia estat el seu preferit en vida i va presenciar la seua mort. Alternava la residència entre Vitcos, capital militar i política, i Vilcabamba, capital religiosa i construïda segles abans pels seus avantpassats. Precavut i gelós dels seus dominis no permetia l'entrada de cap estranger. Tant se val. El virrei va manar un missioner per convertir l'Inca a l'única i verdadera religió. Aquestos, els missioners, foren els únics que van poder penetrar en la regió, però mai van poder ni tansols, aproximar-se a les rodalies de la ciutat-santuari de Vilcapampa. Mentre, l'Inca continuava odiant els invasors i esperant el moment oportú per a fer-los fora i recuperrar el seu regne perdut. Feia exhibicions de força, manava les seues tropes desfilar... Però, tot plegat eren purs anhels d'un temps que ell no podia recordar i que no tornarien.

Es van instal·lar dos missioners en la Vall, tenien el permís de l'Inca, i la vida va continuar uns anys més o menys igual.

Finalment, malalt de neumonia, Titu Cusi va ser atés per un dels augustins, que no pogué fer res ni pel cos ni per l'ànima de l'emperador. Acusat d'assassí, el missioner va ser mort.

El tercer fill de Manco, Túpac Amaru, vivia plàcidament en Vilcapampa, on estava el Temple del Sol i les cases de les Dones Escollides. Sense preparació ni espenta, va ser guiat pels nobles, els quals recordaven que des de Manco, tots els Inques havien mort a mans dels barbuts. L'últim acte de resistència que farien els senyors de Vilcapampa seria matar l'embaixador que el virrei Toledo havia manat per negociar l'aproximació inca al control colonial.

Cegat de rabia, el virrei va manar una expedició, aquest cop més nombrosa, per capturar l'Inca qui iniciaria una llarga fugida. Finalment fou pres i portat davant del virrei. Torturat i obligat a presenciar la mort de la seua dona, fills i cort, el 1572 era executat en Cuzco, l'últim Inca.

La ciutat que va acollir els últims quatre inques, espai sagrat de les dinasties Amautes, va caure en l'oblit. Mai trepijada per un no-indi, la selva es va encarregar d'ocultar-la amb el seu espès fullatge durant segles. El 1911, l'expedició dirigida per Hiram Bingham, després d'una intensa busqueda, la va redescobrir per al món sencer. Aleshores, només dos indis conreaven unes poques terrasses de contenció en les ruïnes. Les ruïnes de la ciutat sagrada, Vilcapampa, construïda per honrar els deus i servir l'Inca en el cim de la muntanya del Machu Picchu.

Cuzco i la Vall Sagrada.

2008-09-17T12:13:00.001-07:00

No té res a veure amb Arequipa i la duplica en altitud. Enfonsada en una vall bastant angosta, el continuat creixement demogràfic ha anat envaint les vessant de les muntanyes que l'envolten. La llegenda conta que el primer Inca, Manco Capac i la seua dona, van emergir del Llac Titikaka, i guiats per una barra d'or van caminar fins trobar el punt exacte on, clavant la barra en el sól, van fundar la ciutat de Qosqo. Siga quin siga el seu origen, la seua planimetria en el casc antic és ben desordenada: carres angostos i serpentejants que semblen mancar de cap planificació prèvia. Caminar el Barrio de San Blas i descobrir ara i allà carrerons, atzucacs (Pantaq calle), sòcols de pedra majestuosa en els edificis... és un plaer per al viatjant.

Vaig arribar com a les 6 del matí, sense haver pogut dormir, perquè l'autobús m'engolia i no vaig aconseguir descansar. Amb un dolor al maluc i als genolls que m'acompanyaria tot el dia, em vaig dirigir abans de res a buscar-me una 'pieza' on dutxar-me. A recomanació de Thibault vaig anar a veure uns amics seus que treballen en el noble ofici de vendre tours turístics als seus compatriotes francesos. Ells em van donar les dades mínimes per buscar els passatges a Aguas Calientes (ciutat que acull els turistes al Machu Picchu) i el contacte d'un cotxe amb xòfer per recórrer la Vall Sagrada. Una vegada tenia els bitllets de tren vaig enfilar-me dalt del taxi del Sr. Juan i vam començar oficialment el dia del meu aniversari al Qosqo.

Quin de tots els llocs més impactant, espectacular i singular?? Tipon, amb la seua geometria rectangular perfecta?? Pisaq, amb el seu cementiri, les seues cases i temples en peu i la graderia de terrasses de cultiu?? o Chinchero, amb la seua conjunció del passat inca amb el present indígena i pagà?? allà, en Chinchero vam tenir la sort que estaven de festa. Més de mil persones s'aglopaven a la plaça, junt a una església menuda i senzilla però molt peculiar. Vinguts d'arreu de la vall, cadascú vestia els vestits de festa típics del seu poble. Aquest ha estat el primer contacte amb els aborígens americans. Veure'ls en el seu ambient on jo, afortunadament, passava totalment desapercebuda, fou una sort. Allunyats de l'ambient urbà que els degrada i protegits per la comunitat, el qechua era l'amo i senyor de la plaça. Camperols en dia de festa. Chinchero va ser la meua aproximació més afortunada a les arrels d'un poble vençut en la conquesta, però no en la resistència:

A los Quinientos años

gloria y honor a las victimas

anonimas de la invasión y a los

heroes de la resistencia andina

...Y NO PODRAN MATARNOS.

Qosqo, 12 de Octubre de 1992

Entre un punt i altre del recorregut inca, els pobles, amb les seues vides més senzilles i camperoles, seguien trafegant amb els seus quefers quotidians. Tanmateix, estos se m'oferien a la velocitat del cotxe que lluitava contra el sol en una carrera contra rellotge. La visita a la Vall Sagrada es completaria dos dies després, quan el Sr. Juan m'arreplegà d'Ollantaytambo per portar-me a la ciutat amb una parada obligada a Moray i les mines de sal de Maras. Abans de la sortida del bus cap a Puno encara vaig pegar-me una passejada per Sacseywaman. Els murs més espectaculars que la vida m'ha atorgat per veure. Pepe, això si és un treball en pedra seca!!

Arequipa la Blanca.

2008-09-17T12:13:00.000-07:00

Ciutat de nova planta (no em pregunteu l'any, però posterior al 1538) té una estructura i una aparença colonial en el rovell. La clara és pura aglomeració moderna i xavolesca. Vaig arribar-hi de nit, després de cinc hores d'autobús i havent deixat una Tacna lletja, però bulliciosa, de la que ja vos he parlat. Mentre m'aproximava, des de les altures de l'autobús, es descobria, darrere els volcans que la protegeixen, una ciutat que semblava infinita. Les llums de la vida nocturna acaçaven tot l'horitzó. Entrava en la segona ciutat més gran del Perú.

Com aniria succeint-me en els dies següents, acabadeta de descarregar, en la foscor de la nit, vaig anar a buscar un Hostal on refugiar-me al vell mig de la ciutat. D'ahi, a procupar-me alguna cosa per menjar. Recorrent els primers carrers de la ciutat ja vaig notar-li un aire ben diferent a la ciutat que acabava de deixar i a la ciutat d'on provenia: Tacna i Arica. Grans palaus colonials assetjaven les voreres; grans treballs en pedra per a les portalades i els grans finestrons que les guarden. A més, a diferencia d'altres, aquestes construccions es mantenen en un estat bastant bo per a l'edat. Són edificis mimats.

La Plaza de Armas de Arequipa és aclaparadora. Imperativa! L'arcada que l'envolta i que emmarca la catedral és abrumadora. Al pis superior tot un continu de terrasses de restaurants i bars d'allò més elegants i turístics. Els cambrers t'assalten a la vorera. T'ofereixen els seus millors plats: eres ''gringa''? doncs té, pizza i pasta. No. De cap de les maneres. Eixa nit vaig sopar un deliciós Cuy Chactado. Una delicadesa. És un conillet d'indies, tendre, suau i molt gustoset. El chactado és que abans de cuinar-lo li estoven una bona pallissa, el rebossen i després te'l frigen. Esta boníssim. Una llarga conversa amb la cambrera, una noieta molt atenta, per amenitzar la nit i finalment, la proposta de fer un tour per la ciutat. El temps ha estat el major obstacle, salvat el de l'idioma... no hi havia temps per entretindre's. Així que el tour em va semblar la manera més fàcil, ràpida i barata de recórrer la ciutat.

Al dia següent encara vaig tenir temps, al matí, de visitar el Convento de Santa Catalina. Quines espavilades aquestes mongetes!! En el transcurs de segles i terratrèmols, havien construït una ciutat emmurallada dins d'una altra ciutat. Monges de clausura de 'rancio abolengo' que tenien les seues criades personals. Tanmateix, una 'ciutat' molt bonica, amb els seus carrers (Sevilla, Granada, Valladolid...) i 'cases' molt ben cuidades.

Al mig dia em vaig enfilar dalt de l'autobús turístic. No sona molt romàntica la idea, però la meua sorpresa fou quan als pocs minuts d'estar esperant l'eixida van pujar per l'escala acargolada del 'tramvia' un grup de senyores d'Ica. La més jove ja superava els 55. Venien fent turisme nacional. Ja sabeu el que diuen... ''de la festa, la vespra.'' Eren unes dones molt festeres, amb ganes de passar-ho bé. D'elles sobreeixia la més major, Ruth, amb dos passions: els homes i les plantes. Genial, ocurrent, desvergonyida... que tornava ja de tot i que m'animava constantment a gaudir tant com pogués del viatge i de la vida. Va haver-hi una compenetració meravellosa entre tot el grup, al qual haig de sumar a dos xilens joves (que feien broma juntament amb les peruanes, i esperonades per mi, de l'eterna rivalitat Xile-Perú) i la guia.

A l'hora de dinar vam celebrar el meu natalici (quasi plore) em van cantar i m'obligaren a bufar un llumí clavat a una creïlla. Vam cantar, vam contar les nostres històries, vam ballar, ens vam riure... vam fer una festa. Tots haguérem preferit quedar-nos en el restaurant que seguir un tour que només en interessava ja per poder continuar-la.

En la vesprada ens vam despedir, sabent que era per sempre, però que havia estat un dia inoblidable. Els camins havien convergit durant uns breus moments, però aquest tram havia estat fàcil de recórrer; quasi una parada per descansar i on refrescar-te.

Encara tindria temps de visitar la ''Momia Juanita'' i tenir el primer contacte peruà amb els Inques. Pel que vindria a l'endemà, just quant baixara de l'autobús que durant tota la nit faria la travessia fins al Cuzco. Arequipa m'havia deixat un sabor de boca ben fresc, d'alegria renovada. Un bon record.

L'intens períple.

2008-09-16T18:02:00.000-07:00

Els últims vuit dies els he passat fent un tomb. Un petit tomb que m'ha portat pel Perú i Bolivia. En aquesta setmana he recorregut uns 1600 km., he vist unes dues-centes coses interessants, he conegut més de 50 persones amb unes vides molt diverses i durant el qual m'he trobat en situacions, si més no, curioses, divertides, tristes, estrambòtiques i extravagants que en els següents capítols tractaré d'explicar. He estat un dolar amb pates, però sense dolars... el que no ha deixat de ser un pes dur d'arrosegar... tanmateix, he extret tot el que podia d'aquelles persones que m'han acompanyat en aquesta curta travessia.

Durant aquest intens periple m'he fet vella un any més, sobtadament, mentre recorria els vells carrers del Cusco. Un any més vella, però mai tant vella com els murs de Qosco l'Inca.

A Putre pel camí de l'Inka

2008-09-02T15:54:00.000-07:00

El diumenge, la Dani, el Calolo i jo ens vam anar d'excursió. Que millor que anar-te'n de passeig amb algú que coneix el territori. El destí era Putre, la capital de la cordillera. Té fama de punero, deu ser pels més de 3.500 msnm. Als peus del volcà Taapaca que dorm plàcidament i es cobreix amb una flaçada de neu.

L'ascensió començà de bon matí i la primera parada fou un jaciment al qual Calolo li havia de prendre unes mesures. El caminoi d'accés era terrible! pitjor que els camins australians o molts dels pitjors camins de la Muela de Cortes!! tant roin que tot i la camioneta que portàvem ens vam quedar ''apegats'' en la sorra. Tres quarts d'hora després aconseguíem eixir dels forats que nosaltres mateixos havíem provocat. Seguint la carretera internacional; evitant un tràfec intens de camions gegants que transporten les mercaderies entre Bolívia i Xile. Camions quasi suïcides que s'adelanten en les corbes sense visibilitat, que s'aturen en qualsevol lloc... Passat Zapahuira (on vam veure un grup de guanacos desvergonyits pasturant al costat de les instal·lacions d'hospedatge i restaurants de camioners) començarem a veure les primeres petjades Inkes.El Tambo de Zapauhira, el lloc per emmagatzemar els tributs en espècies (menjar, teixits, ceràmica...) que es pagava a l'Inca, però aquest sempre estava com allunyat del camí per no despertar els mals pensaments entre els viatgers. Un poc més enllà ja es podien seguir les petjades del camí... tant profundes que s'havien mantés. Però res a veure amb l'empedrat que feien a les entrades i eixides del barrancs. Vam arribar a Socoroma, un poblet amagat en una vall tota escalonada, vells bancals de terra treballats. La vista des del cim era encicadora, tot verdor i frescor allà baix. La fragància del poble era pur orenga que cultiven. Entremesclats amb els camps de figa palera. Molt curiós. Dinarem en la plaça del poble: menut, envellit, empedrat. Protegits pel campanar, independent de l'església, i sota una pèrgola massissa coberta en palla. El poble sembla, salvant les diferències, un poble menut de l'interior valencià. Té molt d'encant. De fet, em va agradar més que l'esperada Putre. Pot ser la novetat. No havia vist encara un poble d'interior andí i em va sorpendre. Poques persones i algún que altre gos solt pel carrer fou tota la vida animal que vérem.

Igualment veure Putre des de dalt, mentre encara estas en la carretera general, abans que aquesta prenga la desviació que et porta al poble és un plaer per a la vista. El poblet en si, des de dalt no és molta cosa, però els voltants... tot un tetris de parets baixes separant les propietats!! molt verd; amb aquell contrast amb les muntanyes del desert, de la Pampa Seca!

El millor que té Putre és la seua arquitectura. Les portalades de les cases són de pedra treballada. Totes sota el mateix patró, però totes diferents. Als cantons superiors un detall escolpit marca el caràcter. Ara un pollastre, ara un conill o bé un flor. La pedra seca quasi ha desaparegut, substituida tristament pels atovons moderns. Una canal travessa el poble de dalt a baix atorgant-li frescor. Vam entrar a una fonda, on ens vam pendre un té de coca. Indispensable, doncs en Putre sí que es nota la falta d'oxigen. No només badalles més, sinó que en cada bocanada et quedes com famolenca d'aire. Els pulmons et reclamen més, però no hi ha més que oferir...

Vam tornar xino-xano cap a casa. El diumenge per la nit, truïta de creïlles i a dormir. Estava morta. L'última setmana havia estat esgotadora i calia un poc de calma doncs el dilluns que ve comença l'aventura a l'altra part de la frontera.

Tangani III. Reflexions des de les altures.

2008-08-30T21:44:00.001-07:00

Al capvespre, o mentre anavem d'un lloc a un altre, arreplegavem uns cactus grans i secs, morts, per cremar-los en la nit. El foc ha permès una mica de disbauxa després del dia de treball. Acompanyat del 'trago', pisco o rom, i de musiqueta, la nit era, tot i la fredor, un bon moment. La vida en les altrues és, com a mínim, interesant. Tot i estar en 'el desert més sec del món' la calor no es correspon. O vaja, pot ser sí. Sempre voliem estar al solet. Sobretot en les últimes hores, els últims rajos solars eren els més preciats... veure com el sol es ponia darrere les serralades més altes i saber que després venia el fred i la foscor; les últimes gotes de llum per contemplar la rudesa del paisatge.

Es fa difícil d'imaginar amb tota aquesta secor que a l'estiu vindrà 'l'hivern boliviá'. Que les pluges començaran a fer acte de presència i que el que ara són barrancs secs correran plens d'aigua portant la vida. Els 'guanacos' i les 'vicunyes' baixaran de les terres altes per pasturar herba tendra, i amb ells el puma i el còndor rapinyaire.

Amb aquest paisatge tan rude es fa difícil imaginar que es donés la vida humana. Qué hem ocupat fins a l'últim racó del planeta respirable i que ens hem sabut moure amb l'equilibri. Que ací com allà, aquest equilibre ha consistit en defensar-nos, primerament, de nosaltres mateixos. Que hem emprat l'energia en crear l'ostentació del poder i la força, però també en romandre més enllà de la paraula volàtil, més subtilment. Establir un diàleg entre nosaltres i amb el medi que ens envolta. Bidireccional. Plasmat en les parets rocoses es perpetua el missatge. D'ahi a que el pogam descodificar a hores d'ara després de tan llarga interrupció...

Entre tanta diferència, encara es percebible un pensament universal. Ací camèlids i allà els càprids, però en tots dos llocs he vist com l'humà els caçava. Espectaculars escenes que semblaven copiades dels panells de Castelló o València o viceversa... una mateixa tècnica: ferir i perseguir fins l'extenuació de la presa. Expressivitat, mobilitat, gràcia!. Descobrir aquestes escenes ha estat un dels màxims plaers que m'ha donat Tangani. Poder imaginar una vida intensa en la supervivència, però també en la quotidianitat d'aquestos actes tant allunyada de la meua realitat. Deixar-me emportar en el mateix espai a temps tant remots... el meu petit plaer, mòrbid; l'acte fetitxista personal.

Tangani II. El puma, la puna i la gent.

2008-08-30T20:07:00.000-07:00

La mateixa nit que vam arribar, Don Lalo, el 'arriero' expert i 'veí' de la zona va pensar que seria una gràcia contar-nos que aquell paratge desèrtic era territori de pumes. Des d'aleshores, la fera va estar sempre present: Quant em quedava sola, quan me'n anava a dormir, quant m'aventurava en busca d'un vàter improvisat, en els comentaris més quotidians i en les petjades i rastres que ens vam trobar en les llargues caminades documentant i prospectant. Tanmateix, mai el vam veure. Sí que hem vist guanacos, solitaris i tranquils; còndors allà en les altures amb les seues espatlles platejades; vizcachas (conills amb cara de ratolí i cua d'esquirol) que ens van fugir sobtadament. Però la veritat és que no hi ha molta vida en el desert i ha costat veure aquestos espècimens...

A la que no vaig veure ni per casualitat fou a la Puna (també coneguda com a Mal d'Altura). M'he trobat estupendament. Això si, de matí, i per afrontar les tasques més animosament, rossegàvem coca. Que en realitat no es mastega, més bé, fas una bola amb les fulles senceres a la boca i en vas traient el suc. L'acompanyes amb una massa dolça i terrosa que té un alt component en calç que ajuda a assimilar el principi actiu que, tot i la redundància, t'activa el cor i fa més lleu l'activitat en altura.

Érem sis els membres de l'expedició. Cadascú d'un pare i una mare. Jo era la única que no coneixia a la resta de components d'abans d'aquesta campanya. No m'asusta per a res haver de conviure amb desconeguts. L'experiència vital a aquest respecte ha estat positiva. Em considere suficientment sociable com per a adaptar-me a molts tipus de gent diferent. Aquest cop no ha estat una excepció.

Marcela Sepúlveda era la 'jefa'. És jove i valenta. Resolutiva. Tot i que en 'terreno' té punts d'histerisme adolescent. Òbviament, ella carregava amb l'estrès d'estar duent a terme el seu projecte, i per tant ha estat damunt de tots els detalls el millor que les circumstàncies li ho han permès.

Tivó. És francès. Podeu imaginar-vos que el seu nom té intercalades com tres milions de consonants i dos de vocals que no es pronuncien i que jo no escric... És el 'pololo' de la Marcela, i tot i que ell treballa amb els Inkes a Perú, havia accedit a acompanyar-la en busca dels caça-recol·lectors xilens... carregat amb l'última tecnologia en aparatets i aparatots, el desert i l'excavació l'han sobrepassat alguna que altra vegada. És un xarrador insaciable, i sí, una mica... urbanita.

Paz. Conservadora. De Santiago. La vaig coneixer al poc d'arribar. És una dona d'aparença fràgil, però és molt independent. I li agrada. És de tracte molt agradable, tranquil·la però sempre ben disposada per a la disbauxa... La seua relació amb l'arqueologia és des d'una proximitat distant. Treballa amb arqueòlegs, però té un punt de vista tangencialment diferent.

Leslia és sense dubte qui més m'ha impactat. D'etnia Aymara, a més, té tota la intenció de ser-ho. Membre activa de la seua comunitat treballa en la recuperació i estudi de les seues costums i en la dignificació de la seua especificitat cultural. Entre altres. Era la millor coneixedora del medi en el que ens movíem i sempre responia pacientment les meues preguntes. Jo he estat la seua companya en la documentació dels motius i ja sabeu el que diuen... 'el rose hase el carinyo'...

Finalment, Willi (Wilfredo). De comportament estrany, quasi antisocial. Ha sobreviscut a base de xocolate i ha caminat durant hores a una velocitat infernal. Durant la llarga marxa d'anada, em va semblar un tant mal educat. Caminava com un dimoni, però jo l'anava seguint. Fins que no el vaig veure més i em vaig haver d'aturar perquè no sabia on estava ni on havia d'anar. Ni se li va ocorrer d'esperar-se. El detall no em va agradar, però més tart, vent-lo com actuava en general, fins i tot el vaig perdonar. Fins al punt que li he dit que jo li pague el viatge a València i que ell prospecte mentre jo em prenc un daiquiri a l'ombra... una bèstia que tracta de cridar l'atenció fent-se el cowboy. Una ànima en pena.

Tots pelagats hem documentat 15 estacions d'art rupestre, hem fet un sondeig i hem prospectat un trocet més de Xile traient a la llum nous jaciments. Tot en una setmana molt intensa.

Tangani I. Andes por donde andes, nunca andes por los Andes.

2008-08-30T18:16:00.000-07:00

Per on començar a descriure l'aventura?? pot ser un bon principi seria recordar el llibre 'Hacia el descubrimiento de los frescos del Tassili' de Henry Lothe... Durant la última setmana, bastant a sovint he recordat alguns passatges d'aquest llibre... salvant les diferències temporals i espacials...

Vam prendre els cotxes (carregats amb tots els trastos) de bon de matí i, amb el retard esperat, vam començar l'escalada. En arribar a Copaquilla (una agrupació de 3 cases i mitja que anomenen poble) ens esperaven els 'arrieros' amb els cavalls enllestits, i amb ells, els desencontres amb el preu, les condicions, la càrrega... Siga com siga, tot el material, menjar, tendes, motxilles, material d'excavació... va ser aupat a les gropes dels animals. Des d'aquest punt, el camí es prolongaria durant 4 llargues hores d'escalar cims; de baixar-los després per pujar-ne un de nou; de creuar rius que no esperava trobar i vorejar-los; de seguir camins abandonats; de pedre els camins per retrobar-los. Vam arribar al 'campament' base fent-se de nit. El temps just per plantar les 'carpes' que ens havien de protegir de l'intens fred que ens ha fet, d'abrigar-se i preparar-nos mentalment per al que seria una dura setmana de treball en les altures.

Lluta. La vall indòmita.

2008-08-20T20:18:00.000-07:00

Pare, confesse que durant els últims dies he tingut mals pensaments. He pensat en fer-me una eremita i anar-me'n a viure al Valle de Lluta. Arica, Xile. Jo vull ser com aquell que un dia, cansat de tanta gent, s'enfilà dalt d'una columna, però jo, m'enfilaré més alta que ell, en terra de ningú: el Valle de Lluta. La zona baixa de la vall, Rosario (de la que ja vos he parlat) només era un preludi del que vindria després, seguint la vall amunt... endinsant-se en la profunda gola que el riu ha cavat en la sorra blana del desert. Riu amunt, vas passant els pobles, cada vegada més menuts, Poconchile, Molinos... i després només cases. Igualment, la Vall, que en les zones baixes esta totalment parcel·lada en campets de dacsa (de tots els colors i dimensions... olors i textures, però dacsa) poc a poc va perdent camps en favor dels còdols gegants i rodons tipics dels rius. El Riu Lluta, porta aigua tot l'any, de vegades en porta tanta que les marques que deixen les seues avingudes són ben visibles. Després entens que totes les casetes, ben aïllades i d'aspecte descurat, estiguen en les vessants de les serres que tanquen la vall.

Total, conforme la vall guanya en altura també ho fa en rudesa. La vida en Lluta es retrotrau no se ni els segles. Sense llum, sense aigua potable... ací és més fàcil imaginar-se com era la vida... abans.

A l'arribada a Arancha (una casa -quasi xabola- que s'alça sobre les restes d'assentaments molt anteriors...) ens va rebre un gos, tirant a simpàtic, però del qui no ens refiavem ni un pèl... (a saber quant fou l'última vegada que havia vist un estranger, si és que n'havia vist cap en la seua vida...) La dona que va eixir a rebre'ns ens va dir que si nosaltres erem bones persones el gos no ens faria res (en aquest punt, només dir que encara estic sencera...), però que al veí no el podia ni veure (!¿¡?). Curiós.

Avuí hem documentat uns blocs gravats que estan dins d'un antic poblat del període Intermedi Tardà (1000-1400 d.C, just abans dels Inkes). El poblat és una maravilla; ple de cases de planta circular i semi-soterrades en la sorra, envoltades de sitges d'emmagatzematge. És molt espectacular, en dimensions i en contingut...

I tot açò no és més que el preludi del que començarà el divendres. Un entrenament previ a les altures que alcançarem. L'autèntica aventura. Ja estan els cavalls preparats per a transportar la carrega; les tendes de campanya, els sacs, la roba d'abric... tot; però... estaré jo preparada per a veure el món des de tant alt??

En territori enemic.

2008-08-19T20:49:00.000-07:00

Vaig dir que Arica era el formiguer?? En la mateixa terminal d'autobusos d'Arica hi ha tota una secció (un pàrking gran) només de cotxes (colectivos els anomenen) que per 3000 $ (pesos) o menys, et porten fins a Tacna. Aquesta és la primera ciutat peruana entrant des del nord de Xile... Els 'colectivos' no tenen desperdici. Negocies el preu, però este ve donat per la demanda de gent... els cotxes solen ser autentiques tartanes, destartalades, on claven 5 persones; fins que no esta ple no marxa. 60 km o menys separen ambdues ciutats. Passes la frontera (i acumules setgells com si foren punts per a alguna promoció) entre els dos països; fet quotidià per a molts xilens, però per a més peruans que treballen en Arica. Sobtadament et trobes en Perú. Vaig dir que Arica era el formiguer?? Tacna n'és una clara competència... Ací els 'puestos' es multipliquen per 100, o per 1000. Ho venen tot; tot es pot comprar. Tenen un aire molt semblant al ariquense, és a dir, les tendes són molt menudes, però estan tant plenes que no caben els tenders. Moure's per dins d'elles és un exercici d'agilitat, flexibilitat, reflexos i finalment de voluntat. Arribar fins al pot de café, el paquet de sucre, o el pisco sol ser una carrera d'obstacles. Tracte de descriure-ho, però si no ho heu vist, no vos ho podeu imaginar. Ací l'espai és un bé caríssim. Però els centres comercials (plens de micro-puestos plens de coses), les tendes i les parades ambulants al carrer... no s'acaben!!

A tot açò, la gràcia de Tacna és que és 'infinitament' més barata que Arica. I a més, resulta que en Tacna són els reis de la falsificació i el contraban. Per que vos feu una idea: el CreativeSuite 3 per a Windows Vista costa... 2 €. Per a comprar tabac has d'especificar que el vols 'nacional'. Este, per si, ja és més barat que a Arica, però es que encara en venen un, que anomenen d'importació, que és més barat... però això sí, pur verí...

Sabeu com reconeixen als xilens en Tacna? perquè tots passegen amb una bossa de rolls de paper higiènic. Deu de ser molt barat per a que siga rentable el viatge... (açò ni és broma ni m'ho han contat, jo he vist als xilens passejar per Tacna amb els paquets plens de rolls i en l'aduana, tornant a Xile, carregats amb estos rolls...).

Entre els xilens i els peruans encara hi ha una forta rivalitat (és patent), però quant es tracta de negoci... Tacna i Arica són germanes; l'aïllament que sofreixen al desert fa que encara és necessiten més l'una a l'altra, i al remat, es complementen.

Com a mínim, ha estat una experiència interessant, aquesta primera incursió en territori enemic.

Retrobant el Pacífic.

2008-08-15T17:50:00.000-07:00

El reencontre amb el Pacífic ha estat pausat. La mar sempre ha estat ahí en Arica; Esta tant a prop de la ciutat que la pots olorar, escoltar, sentir, però jo no havia passat del port i la llotja (a cel obert) dels peixcadors. Avuí és 'feriado' a Chile... herència espanyola. Així que me n'he anat a la platja. Si Tia, les platges són majoritàriament de roques, negres. Però de tant en tant, alguna platja de sorra (desèrtica ¿?) esta ahi, per exemple, Playa Chinchorro on et manen tots els habitants d'Arica. Jo, asesorada pel senyor que guarda l'Hospedaje per la nit, he anat a Playa Laucho. Un cop passada l'Ex-Isla Alacran; no ho dic jo, ells l'anomenen així perque l'han unida a terra ferma; És el lloc preferit pels surffers.

La variada i exòtica fauna han estat un bon entreteniment. A més de gavines (com no) hi ha un tipus de fragates per ací, negres i menudes, que es llancen a per la presa marinera en picat; hi ha pelícans, majestuosos, i molts altres pardalets que no conec i que furguen amb els seus becs la sorra buscant un no-se-que comestible; hi ha carrancs, grans i menuts,... però el més espectacular que he vist avui ha estat una foca!!! gris i grosa que nadava plàcidament eixint a la superficie per que jo la vera cada poc minuts...

He pres el sol, o podria dir millor, el sol m'ha pres a mi. Tinc les galtes roges com les tomaques del Valle de Lluta... un dia tranquil, relaxa't, en el que entre altres coses, he mig decidit la ruta que seguiré per Perú i Bolivia... però això, ja serà una altra història.

el Agro. Més a prop de la Pachamama.

2008-08-13T18:27:00.000-07:00

El Agro és un mercat maravillós!! Segons les meues informants, no hi ha res paregut en tot Xile (ja les portaré jo a veure el Mercat Central...) però como anava dient, no hi ha res paregut a Xile. És un mercat de dimensions incalculables!! esta dividit en dues parts. Una és el Rastro, tal qual, però a lo bestia!! Mobles, atifells, ferramentes, productes agrícoles... tot el que pugues imaginar. Nou i vell. Roba de segona mà, sabates per maldició... però tot açò, a lo bestia!! (ah! que ja ho he dit?!... a lo bestia!!) Aquesta part esta entretinguda, però la segona és... molt millor!! Menjar. Fruïtes i verdures, tant de conegudes com d'exòtiques que no he vist en ma vida, de les quals no conec ni el nom, fresques, barates. Olives 'azapeñas', del mateixet Valle de Azapa, molt famoses a la regió. En aquesta vall he vist (sense anar a buscar-les) unes oliveres que rivalitzen clarament amb alguns dels exemplars més grans que he vist a València, les dels Ports de Morella.

Però bé. El Agro fa una olor... com amarga. Però a trams és dolça de fruita madura; vas caminant pels infinits passadissos ben arregladets i t'assalta l'olor salada de la salmorra de les olives; l'olor suau de les fulles seques, els tes i la coca en fulla per a les altures... Sobtadament, endevines les carnisseries. I les paradetes del pa fresc. Les pituïtàries i la vista estan encantades a l'Agro.

Mentre la vida a l'Agro continua tant exòtica, avui les conservadores i restauradores del museu han acabat d'enllestir els materials que formaran part de l'exposició que, a hores d'ara ja camí de Santiago, ha de mostrar als capitalins com era la vida prehispànica en el nord de Xile. Quan ja la tenien tot preparada han fet una xicoteta cerimònia. Han encès una mica d'incens en un perolet (de repent era com estar en meitat de la Catedral...) i han escampat unes fulles de coca mesclades amb comfeti a sobre de les caixes que contenen el material. Després d'unes paraules han repartit uns gotets de vi (bo, xilé) i un a un anaven pegant voltes a les caixes i derramant el vi en cada cantó. Sempre cap a la dreta. Tot per agrair i garantir la generositat de la Pachamama. Ella que ens permet l'accés al nostre passat, a la terra que xafem. Que beneïsca estos que ara se'n van i ens permeta continuar extraient-los.

Rosario. El primer contacte amb el passat xilé.

2008-08-11T16:21:00.000-07:00

Ja fa uns dies que estic per ací, m'han rebut bé, m'he adaptat bé, m'agrada la vida ariquense... i ara ja per fi, puc dir que he tingut el primer contacte amb la prehistòria xilena en directe i no a través de les vitrines d'un museu.

El divendres, Dani va donar una xarrada sobre Rosario. Era per explicar el projecte que està desenvolupant per a la seua futura posada en valor... gestionar i muselitzar el lloc. Els polítics es van mostrar entusiasmats amb la idea, ho van a posar tot de la seua part, van dir... però no van firmar res.

Ahir vam anar a veure'l in situ. Dani necessitava marcar els panells i Paz (la conservadora contractada per a aquest projecte) reordenar les seues fitxes. Durant mitja hora ens vam anar endinsant en una vall ampla, flanquejada per dues cadenes muntanyoses de color caramel de pura sorra... on vaig poder veure els primers Geoglifs (motius gegants en les muntanyes fets a base d'amuntonar les pedres de les vessants).

No se que em va impactar més de Rosario, si els gravats o la rebuda. Quan ixes de la carretera que va seguint el Valle de Lluta per a entrar en les propietats de la Sra. Felisa travesses unes vies de tren inutilitzades i entre tomaqueres i dacsars t'endinses uns centenars de metres fins a una casa on et reben els gossos solts i un cartell que diu: "Aldea Inca. Petroglifos. Tarifa 500$" La Sra. Felisa s'encarrega de cobrar aquesta tarifa; ella és la propietària de les terres contigües a la vessant, pública, de muntanya. Els voltants de la casa si que eren un museu, però d'atifells, trastos i ferralla. Va apareixer una furgoneta groga, vella, que portava la ràdio instal·lada a sobre del capó... un gran megàfon ambientava tota la vall. Tot plegat, molt pintoresc. La mateixa Sra. Felisa ens va rebre amb unes mans veeeeeeerdes de pura fulla i després del salut protocol·lari vam començar a treballar.

Ens va tocar localitzar els panells un per un així que al final de la vesprada només haviem senyalitzat la meitat del conjunt. Els gravats de Rosario són majoritàriament motius figuratius: antropomorfs, camèlids i aus. Però és tant gran el lloc i hi ha tal quantitat de motius que és una locura!! També hi ha restes de pigment roig, però molt esvaït. Finalment hi ha alguns gravats que no tenen més de 5 anys i altres d'antiguetat considerable han estat remarcats i repasats per a poder-los veure millor... Jo entenc que la gent desitge deixar marcada la seua presència, o que vullga transmetre algun missatge (juanico estuvo acà, pepi te quiero... ), però en cap cas en un lloc arqueològic. Atemptar contra el patrimoni cultural és atemptar contra u mateix. Rosario n'és un exemple més (com ho va ser el Burrup a Austràlia, però en pobre) de les incapacitats gubernamentals per defendre i gestionar llocs amb història.

Al final del dia estava morta de cansada de caminar per la sorra i de pujar a llocs impossibles de baixar. Al remat, un bon primer contacte.

Arica. el Formiguer en el desert.

2008-08-09T09:00:00.000-07:00

Arica és el formiguer per excel·lència. Els seus carrers, les seues gents... és moguda, alegre i molt sorollosa. Conforme vas caminant pels seus carrers la música va solapant-se les unes a les altres (cumbies, salses, xa-xa-xas, cantants melòdics llatins -puagh!-...); i amb els sorolls de les construccions veïnes; i les cantants que fan promoció del seu disc ('solo por hoy!') a la porta d'una sabateria; i el flautista de pa que toca una cançó de Mecano com si fora oriünda de l'altiplà; i, per suposat, els autos, les micros i colectivos i la gent que ve i que va.

Arica no és tant tropical com m'esperava. M'havien dit 'l'eterna primavera', però en la setmana que porte vagant per ací, el sol no ha lluit tant com era esperable. Més bé, els núvols encapoten el cel quasi tot el dia, només de tant en tant, i sempre tímidament, es mostra el sol. Tanmateix, el paisatge que l'envolta és desèrtic. Les muntanyes són com dunes gegantesques i de sorra anticipant el que m'espera en l'altiplà.

I els micro-quioscos que t'ixen al pas cada dues pases, uns fixos i altres sobre una bicicleta que armen i desarmen cada dia. Estos són esquivats per la marabunta de gent de pas i pels venedors ambulants de empanadas, maní, choclo, dolços o qualsevol cosa minimament comestible... Les tendes 'fines' s'agrupen al voltant del carrer 21 de Mayo. A partir d'ací, a la resta de carrers, passejos o passajes, en un organització perfectament ortogonal, les tendes s'amontonen i totes tenen un aire descuidat, embrutit (sense que ho estiguen necessàriament) i, aparentment, desordenat.

Arica té una història que els marca i que és impossible d'obviar, perquè alces la vista i et topes amb el Morro. Una muntanya aïllada que arriba fins a la mar; que s'alça imponent i imposant-se a tota la ciutat i que és l'insígnia i el símbol del passat peruà de tota la regió. En 1880, amb la Guerra del Pacífic, els xilens van prendre tota la regió d'Arica-Parinacota als peruans... N'estan molt orgullosos, quasi tant com de les seues Mòmies Chinchorro: 'las más viejas del mundo'. Escolte aquesta frase amb un promig d'unes 10 vegades al dia: quant entre a una tenda, quan vaig a un bar, quan em puge a un taxi o colectivo... m'estan hipnotitzant.

Quant conseguisca superar el meu accent 'espanyol' i ells deixen de tractar-me com una raresa, estaré encantada d'estar ací.

La Moneda

2008-08-07T08:51:00.000-07:00

Simbols per a tot. No tinc res més a dir.

Santiago de Chile

2008-08-06T13:00:00.000-07:00

Santiago en Agost és gelada en temperatura, però de càlida rebuda: mai m'havia sentit tant cotissada com a la arribada a l'aeroport. Desenes d'homes s'aglopaven damunt de mi per si necessitava de cap taxi que em portés a cap hotel... La vida és estranya. M'explicaré: fins a fa uns mesos Chile només era aquell país de referència revolucionaria obligatòria i de tràgic final per a les aspiracions socialistes. Tanmateix, vaig haver d'anar-me'n a Austràlia per a escoltar parlar d'un Chile que no s'havia paralitzat un 11 de Setembre de 1973. I la vida va haver de transcórrer per camins insospitats per a que Carles Sirera estiguera esperant-me a la baixada de l'avió en Santiago de Chile.

Carles ha estat l'amfitrió perfecte. Juntament amb Ava, m'han acollit a sa casa i m'han ensenyat una megalòpolis en 24 hores. M'han posat en antecedents explicant-me tots els detalls de la vida santiaguina, la seua indiosincràcia i els detalls en el vocabulari i els modals per no ser una maleducada o clavar la gamba (trets que Carles cuida especialment, però per als que jo ja no tinc remei!).

No he trobat una paraula que pogués expressar la vista de Santiago des de les altures. Si diguera que sembla un poblat de 'xavoles' gegant espurnejades d'alts gratacels pot ser donara una imatge falsejada... Però quina descripció no falseja l'objecte descrit?? Certament, la ciutat té un toc brut (la boira matinal de la vall es confon amb el núvol de pol·lució vespertí), tanmateix, les pluges que van precedir la meua arribada havien netejat l'ambient (a ulls dels meus amfitrions), però no els autobusos, opacs d'una brutícia injusta, ni les façanes de cases, la majoria d'una sola planta.

Passejar per les alberedes, places i carrers santiaguins en diumenge és un plaer; el Cerro de Santa Lucia, el Barrio de Bellavista (per a veure l'ambient bohemi i la residència de Neruda...), la Plaza de Armas... passat, present i futur d'un poble que lluita per ser 'occidental', però a la seua manera.

Vos nunca estuviste en Montevideo.

2008-08-05T17:16:00.000-07:00

Quant la gent diu allò de 'Matar el temps', realment, el que volen dir és que el temps els esta matant a ells. Al menys, a mi m'està matant... a veure? quan vaig arribar a aquesta sala lletja i emmoquetada eren les 7:35 del matí hora local (les 12:30 en el meu rellotge desfasat) ara són les 12:12 (encara locals, perque el meu rellotge continua desfasat i marca les 17:12) i encara em queden més de 4 hores per anar-me'n, per fi, d'aquest aeroport.

Però permeteu-me seguir amb els càlculs... ahir en Madrid tot va anar tant rodat, tant ajustat de temps que l´últim cigarret me'l fumí a les 22:20 (i el rellotge encara estava a hora) i en aquesta maleïda sala no hi ha ni un sol raconet per a fumadors. Bé, exactament... no. Hi ha un. Me l'ha xivat una seguretat del Duty Free, però confessaré que açò d'anar amagant-me ja no em motiva com abans... no sé, estaré perdent flexibilitat.

Me les prometia molt felices jo a Montevideo: bressol dels Drexler famosos; Ciudad Vieja... a hores d'ara ja devia saber que les ciutat són directament proporcionals als aeroports que allotgen; i amb ells els serveis que t'ofereixen. He preguntat per eixir de l'aeroport... Per única resposta "vos nunca estuviste acá!!". Així sia!!

Tolosa d'Oc. Ça me nerve!!!

2008-06-25T01:43:00.000-07:00

De Tolosa en diuen la Ciutat Roja, però no per les seues tendències polítiques majoritària i històricament d'esquerres, que també podria ser. Més bé és pel color que domina els carrers i l'ambient en general. La petjada industrialitzadora a la marge dreta del Garona va ser suficient com per sobreviure i marcar la ciutat amb els materials que definien el moment històric. Aquest procés no pogué, al meu parer, acabar amb un passat més antic i més remot... que arriba fins els moments republicans (contant cap enrere, la República en majúscules als territoris gals; al SPQR). Així ho testimonien les troballes al subsól tolosá. Però que també va haver de sofrir un destí medieval que passava per la pèrdua d'autonomia en favor dels senyors feudals del nord... molt al nord i que, lamentablement per als seus aborígens, tan sols ha mantés unes quantes plaques amb els noms dels carrers, per a aclarir-li al visitant casual que abans no eren francesos.

Però superant el passat, Tolouse, convida a quedar-se. Amb un sol mediterràni i un airet des dels Pirineus... mmm... encisador; a voreta del riu... La gent, els dies bons, ix a passejar per una ribera que convida; les places s'omplen de tauletes que la gent, amb un anar i tornar, va ocupant i desallotjant; els mercats de la plaça major es reactiven amb parades d'arreu del món. El menjar autòcton és ANECívol... pato per ací, pato per allà... cassolette de pato, magret de pato, pato, pato al forn, pato en la seua salsa, pato... deliciós! S'ha de viure bé a Toulouse...

Si no fóra pel francés. Ais! Ça me nerve!!

Adoro Lisboa

2007-12-11T10:35:00.000-08:00

Lisboa tem histórias de reis,

De mares e de selvas

Lisboa tem histórias de hotéis,

De espiões e de guerras

Lisboa tem lendas de heróis,

Princesas, donzelas

Lisboa tem lendas do cais,

Do fado e navalhas;  Lisboa tem a tradição,

Dos bairros antigos

Vinho e saridnhas no verão

à beira do rio

Lisboa tem os rés-do-chão

E as altas mansardas

E há que descer e subir

Por estreitas escadas  Adoro Lisboa,

Eu quero-lhe bem,

Gosto de ver as gaivotas nos céus de Belém.

Adoro Lisboa,

E as histórias que tem

E sei que há muita gente

Que adora também

Madredeus.

estiguí a lisboa, l'últim cop a finals d'agost de 2007... l'adore com els Madredeus...

Disculpen les molesties.

2007-10-29T06:45:00.000-07:00

Pel retard. Promet que avuí mateixa... (ehem, ehem...) actualitze aquesta plana... només per si per error caiguereu per ací...

El retorn de la Formiga.

2007-09-14T02:53:00.000-07:00

Vaig fer un blog amb l'objectiu de facilitar el seguiment d'un viatge ara ja acavat. Tanmateix, carambanos!! perque no continuar-lo amb la resta de viatges que he fet i que tinc planejats??!! ni que siguen els viatges psicotròpics...

Ja se que ara pedrem adeptes, però aquest és un exercici que faig per mi... i de pas, per vosaltres.

Aquesta és l'amenaça de la Formiga... ATrònika!!

pròxim capítol... Lisboa!

...com formiguetes...

2007-08-02T09:19:00.000-07:00

No és que agonitze... és que s'ha acabat.

Només em queda donar les gràcies a tots aquells que m'heu seguit en aquest viatge... i convidar-vos a que seguiu també la pròxima aventura. Ens veurem en un altre racó del planeta, més lluny o més prop, més tard o més d'hora, però com sempre... com formiguetes... sense fer molt de soroll... deixant només petjades en la pols, perquè el vent les esborre...

Et veig al bar,
Fins ara.

...el viatge que agonitza...

2007-07-04T23:00:00.000-07:00

Així és... aquest viatge esta agonitzant... esta en els últims dies de la seua existència material (després es reduirà a les meues memòries...i uns quants centenars de fotos...) ... esta finito, acavat!! Ara mateixa esta en els últims espasmes... eixos que tenen els moribunds... eixos que tot i sabent amb certesa que van a morir es resisteixen... així és que ahir vaig tenir sopar amb Raj i Natasha al Split Dining (guanyador del Premi Tron al millor restaurant Armidalense...) i després sessió de cinema; avui tinc sopar amb June Ross, qui ha tornat del seu viatge a Alaska o per ahi, amb Dani i Calolo que també estaran demà al sopar en casa de Iain Davidson... espasmodic... i ja el dissabte de matí prendré el tren cap a Sydney per passar alli amb Bettina els últims tres dies... ais!!

Estic fent-me la maleta i sencillament em molesta haver-la de fer... és com jugar a un tetris on les peces no encaixen; a més, com pretenen els de les companyies aeries que torne només amb 20 kilos?? concient del problema durant tot el viatge he anat pensant: "les coses materials no tene un valor real... guarda els pensaments Trini, ells no pesen". Tot i així, doncs, he anat acumulant cosetes, regals, n'he comprat algunes més... els consabuts suvenirs...

Igualment he començat a despedir-me dels llocs per on sempre passe, dels paisatges ja quasi quotidians que m'envolten, del cambrer que ja em servia el café com m'agrada sense preguntar, dels pardals que desafiant el fred continuen cantant, dels eucaliptus... tot plegat he començat a despedir-me d'Australia...

Huas!! ja torne XARLIS!!!

...o les preses... vull dir... o les FESTES.

2007-07-01T16:24:00.000-07:00

No hi ha res pitjor que un diumenge ací, per no passar no passen ni les hores... a més, crec que estic en una fase de bloqueig literari... o és pel fred o és perquè des de fa una setmana només faig que contar dies en dues direccions. La primera és un conte endavant, els dies que fa que no fume (avuí una setmana i ja quasi he perdut el conte); la segona direcció és la dels carrancs: cap enrere, els dies que em queden per anar-me'n... Total sia com sia, bé per les matemàtiques que m'anul·len la poesia o sencillament perque no hi ha molt que contar, ja feia dies que intentava posar un post i em resultava impossible... guarde tots els intents escrits... pura basurilla.

Al menys ara vos puc contar que aquest cap de setmana ha estat el millor cap de setmana Armidalense que la història recorda... hi va haver FESTA!!! (si tenim en compte que els diumenges són aborrits per definició i que no hi ha estat d'anim que canvie això...) El dissabte va ser molt bona!! Primer, els quatre amargaillos que s'han quedat en el College mentre la gran majoria esta de vacances es van reunir per compartir les penes i alegries... van comprar quilos i quilos de gambes i formatges i ens van convidar a portar cadascú la nostra veguda... així ho vam fer i es van ajuntar en un moment litres i litres d'alcohol... La gent que es queda en el College durant les vacances no són els més festeros de l'espècie humana, més bé són tot el contrari, però entre tant d'intelectual vaig conseguir reunir un grup d'inconscients i me'ls vaig endur al... ARMIDALE CLUB. Estos són Raj (de Fiji... l'indi que salva plantes), Persi (...uufff! el Sud-Africà) i Natasha (aussie amb sang italiana) als quals hem de sumar a Dani i Calolo (que ha vingut des de Canberra) que ja estaven al poble de "cenita para dos"... Ai... al Club música en directe: Blues trasnoxao de lo més xaxi. Ens vam pegar un bailoteo exagerao... (quines ganes que tenia!!) Natasha no s'havia emborratxat mai i jo li vaig prometre que l'ajudaria...

Si faig una reflexió a posteriori... crec que el tequila fou el que la matà... Igualment puc dir, que no hi ha res pitjor que el Rom australià (made by a country for a country)... autèntic matarates!! No mama, no!! no em vaig emborratxar... jo no, però ells si!!

Vam tancar el bar i, quan ens van tirar, ens vam refugiar a una de les Common Room del College... (ara ja em poden cridar l'atenció tant alt i tant clar com vullguen...) i vam continuar amb les restes del naufragi de la fartà de gambes... ai mama!!!

La penúltima festa australiana...

La teoria de l'alliberament repressiu.

2007-06-20T17:35:00.000-07:00

Abans de res, a la dreta (del pare) teniu l'enllaç a la plana de la Universitat per si voleu partir-vos la caixa. Ahi esta l'entrevista que em feren, el resultat... Carai amb Australia!! he eixit més vegades en la Web que en tota ma vida junta!!

Però el que jo volia comentar aci, hi ho faré breument, és la teoria que he desenvolupat, que tot s'ha de dir, no és absolutament meua, sinò que he anat prenen d'aci i d'allí fins a tenir-la completa. Aquesta és diu TEORIA de L'ALLIBERAMENT REPRESSIU. En resum: que en societats de religió protestant, la repressió moral autoimposada és tant forta que les vies d'escapada són escases i els comportaments estranys. Per a més imformació espereu a que torne, i amb un café al davant la comentem. Però aquesta explica la doble personalitat aparent d'aquesta gent: el sosime predominant de dia i la salvajada nocturna; la rigidesa de la norma; l'estrictesa en el comportament i les seues alteracions.

Tot açò bé perque aquesta setmana m'han cridat l'atenció dues vegades, i ambdues perquè la gent és molt tiquismiquis... sincerament creia que estava essent un exemple d'educació i civisme i resulta que soc més bé el contrari.

La resta... tot el món esta abandonant el vaixell, com les rates. Avuí se'n va Christelle, i el dissabte Nathalie i Leslie... ja se n'ha anat Jenni... així, em quede un poc més sola, però encara en bona companyia.

...el cap de setmana...

2007-06-19T16:44:00.000-07:00

Tot i que en la realitat ja estic més prop del pròxim cap de setmana que del pasat, virtualment faré com si acavara de pasar. Així doncs, després dels seminaris, entrevistes i tota eixa murga, per la vesprada estava convidada al natalici de Nathalie. I cap a allà que vaig anar. En una festa discreta, però entretesa, vam sopar BBQ a l'australiana (molt millor que no pas una paella, tot i que la carn estava més dura que una sola de sabata). A les vuit, tots en pinya, cap a l'espai on es feia el Japanese Punk Show... ai mare meua!! com que estava en el Campus, al costat de la cafeteria, en el UNE UNION, doncs tot el Mary White College estava alli. Tot un munt de cares conegudes... (que no de persones...). Musicalment... bé, millor dit, no hi havia vessant musical. Soroiosament no estaven del tot malament. Al menys només va durar una hora... Només una hora??!! i ja??!! ja s'ha acavat la festa??!! Des de luego... corberó!! bé, quasi que millor. Dani i jo vam continuar-la amb l'establert ritual del vi i la xarradeta, el puxo i la musiqueta...

El dissabte vam anar de compres: jo em vaig comprar un xulíssim billet de tren, sols anada, a Sydney, per al dia 7 de Juliol per passar allí l'últim cap de setmana abans de la tornada. Vam pegar unes voltes per Armidale, vam entrar en alguna que altra tenda, vam carregar de vi per a la setmana i vam parar a dinar en el Wicklow... res d'especial...

Per la nit, aborrides del fret i del vi, vam decidir cridar un taxi per que ens portes al cor de la ciutat... (juas, juas...) i estant allí esperant cotxe, va apareixer Yuval, el jueu, que es va apuntar a la festa. Els vaig portar al Armidale Club... el millor garito de la ciutat amb diferència... si el meu cor no estiguera tant Tocat, em faria del Club del Armidale: la llar encesa al vell mig de la sala, una música de companyia... sonava Van Morrison... un cambrer enrotllat i simpàtic... que acavaria convidant-nos a uns colpets del color de la mar i a la millor cervesa australiana (segons els entesos en materia): James Squire. Vaja, no puc dir que em despendolí... obviament no ho vaig fer, però am va vindre molt bé canviar de paisatge...

15 de Juny de 2007.

2007-06-16T22:28:00.000-07:00

L'hivern fa dos dies que va arribar seriosament. El fred és intens; la boira ha desaparegut per deixar pas a un cel nítid, clar i gèlid... doncs com be diu ma iaia, amb el cel ras fa més fred... i tant! ens alcem tots els dies amb els sòls glaçats d'un aspecte blanquinós... tant sols a migdia, quan el sol ens pega de ple, podem notar la tímida tebiesa de la calor de l'astre rei. Res més, després pur fred. Contradient qualsevol indicació mèdica, des de fa tres nits Dani i jo, i després qui es vulga sumar, ens n'eixim, després de sopar -a mitja tarda-, a veure'ns un vinet... hem gaudit de companyia variada: paquistaní, xinesa, israelita i francesa (si no fora perquè sempre us dic que estic a Austràlia ni vos ho creuríeu, eh?). Escoltem música i xarrem. Les hores passen més agradablement que no pas tancades a l'habitació.

Entre tant de fred, avui divendres he tingut el Seminari. Els he donat una lliçó magistral d'art llevantí, i també de com ha de ser un seminari: concís... d'exposició clara... i no tant llarg com per avorrir els més entusiastes seguidors d'un art que no coneixen... tanmateix no les tinc totes amb mi que m'hagen entès al 100% doncs l'anglès que jo practique manté uns estranys i forts accents de no se on (valencianets??). Bé, sia com sia, estic contenta per haver-lo fet... m'ha resultat fàcil. Al final dels 10 minuts d'aplaudiments, de veure la gent de peus, cridant-me coses irreproduibles, aglopant-se a les primeres files tractant d'alcançar-me amb les seves mans i quan hem aconseguit callar les centenars de persones que omplien la sala, un tipo s'ha acostat cap a mi; els he donat permís als meus guardaespatlles perquè el deixaren passar... era un periodista del New York Times que volia entrevistar-me...

Deixant de banda els somnis de grandesa, n'érem 7 a la sala contant-me a mi (així i tot n'érem més que al primer seminari -i únic- al que he assistit) i el periodista era de la UNE (University of new England). Amb un cafè calent i fumejant al davant i uns cigarrets que a dures penes podien sostenir els meus dits arrupits de fred, m'ha fet una sèrie de preguntes; d'on venia, que feia, quina impressió tenia d'Austràlia... i després la pitjor part... la temuda foto. Per suposat he aplicat censura... perquè el tipo estava amb la seua càmera tant damunt meu que no hi havia manera de relaxar-me... Després al 'tajo' novament, a deixar que la vesprada passés plàcidament dins el calent i acollidor despatx fins l'hora de sopar: avui BBQ i concert de punk japonès a càrrec del grup de Yosu... inclús per als 'PhD students' existeixen els divendres!

Coffs Harbour: El PACIFIC

2007-06-11T20:26:00.000-07:00

Els dies van passant. Sí. Cert. Tanmateix, tracte d'aprofitar-los al màxim... encara que de vegades no trobe res millor a fer que deixar passar unes vetllades interminables després d'haver sopar ja a les sis de la vesprada... Podria veure la tele o llegir els diaris i així adonar-me'n que a només uns centenars de kilòmetres d'on em trobe els ciclons, les tempestes i les pluges torrencials estan acabant amb vides humanes. Tanmateix, nosaltres aventurers, vam anar-nos-en a la costa... d'excursió de cap de setmana, ignorant els perills del clima i buscant una escapada ràpida i fugaç d'Armidale... El fred que feia el divendres, que sempre ve acompanyat per una altíssima humitat que la boira ens proporciona, era inconcebible. Vam prendre l'autobús a les 4 de la vesprada i plovia, així que res feia pensar que el clima seria tant propici en la costa del Pacífic. Després de parar en Dorrigo, un poble en meitat del 'rainforest', durant quasi una hora, pelar-nos de fred i fumar uns cigarrets vam arribar a Coffs Harbour. Supose que si dobla en població a Armidale (çò vol dir al voltant de 50 mil persones aglutinades al voltant del port) ja la consideraran una ciutat, no? ...no les tinc totes amb mi.

El Backpacker no estava del tot malament: un new-zelandés (un kiwi) ens feu de guia mentre ens arreplegava en l'estació d'autobusos; i aquella nit ens porta al Night Club més concorregut de la ciutat que en ple més de Juny es troba en temporada baixa. Així i tot, cap a les dotze de la nit hi havia bastant ambient a la disco... Aquella fou una bona primera impressió.

Al mati següent, tot i que ens costà arrancar, vam aconseguir arribar fins a la platja. El Pacífic. Primer encontre... Unes ones per a surferos (que no falten ni en temporada baixa), una arena per a encantats de la vida que gaudeixen d'un passeig o senzillament de tombar-se al sol (tímid, però suficient) que ens oferia el matí de dissabte. Em vaig banyar a les aigües d'un mar que, des de la costa, no sembla molt pacificador... l'aigua estava en son punt: no és la sopa rebullida de la Mediterrània, però tampoc és la fredor que et paralitza a l'Atlàntic... estupenda! això sí, la vaig trobar bastant salada.

Aquella nit encara tindriem ponxe fins a rebentar i després més Night Club... vaig beure una mica... (no màma, no; no em vaig emborratxar.... quasi), vaig ballar una mica més... i em vaig riure a cabassades. Perquè en el grup hi havia per a tots els gustos: un xiquet de 18 anys de Hong Kong: Anthony; un seriós taiwanes: Jason; un divertit japonés: Yosu; dos franceses: Nathalie i Christelle i jo. Multi-Culti!!

El diumenge vam trobar-nos un check-out molt matiner, una semi-ressaca i un mercadet per entretindre'ns. Encara tornariem a la platja per passar les últimes hores abans de pillar l'autobús de tornada a l'ensopiment...

Wollomombi. Expulsats del paradis.

2007-06-05T20:51:00.000-07:00

Com que no em resigne a quedar-me tancada en el college per el que em queda d'estada vaig organitzar el passat cap de setmana, diumenge per a ser més concreta, una excursió pels voltants d'Armidale. Primer pensava llogar un cotxe, no eixia molt car, menys si compartíem les despeses, però després tot va eixir millor: hi ha un xalaillo pel departament que es diu Antoni Karasulas. S'havia passat un més per Europa, primer a Barcelona de congrés i després pegant-se una volta per França. Com havia estat sol tot aquell temps, quan li vaig dir que aniria d'excursió em va dir que ell vindria amb mi perquè entenia el que era estar sol i tot açò i tot allò... francament, va ser una sort que ens acompanyara, perquè ell sabia els llocs i perquè esta xalao i no parava de xarrar... i de gastar-li bromes a Christelle (la major de les gabatxes que també vingué) per ser francesa; jo em vaig sumar al joc i ens vam passar tot el dia clavant-nos amb els veïns. Honestament insuportables. Dani, la xilena, també va vindre.

Però vaja... no va dir molt. El cinquè viatger en discòrdia va ser Ichiro, el gos d'Antoni. Ja estàvem en les Wollomombi Falls, gaudint d'unes vistes magnífiques... allà on la terra s'ha engolit la terra per crear unes cataractes de centenars de metres de caiguda lliure... quan uns avorrits de la vida ens van dir primer que el gos no podia estar allí perquè podia caçar algun coala, o que, si més no, si els coales ensumen els gossos no baixen dels arbres en dies (ah! i jo que creia que en ensumar humans ja tindrien prou per no baixar!!); després van cridar el Ranger (forestal) que va vindre des d'Armidale (més de 60 km) per fer-nos fora del parc.

Així que aquell dia vam ser expulsats del Paradís. I només vam poder trobar en les rodalies un lloc on ser benvinguts: Wollomombi Store & Pub. Imagineu-vos en una aldea abandonada, conformada per sis cases i mitja, on quatre grangers avorrits un diumenge de matí bevien cervesa i s'emborratxaven. Una estufa de llenya calfava el fred ambient d'un dia gris que acabaria sent plujós. El lloc era un cobert de plaques d'uralita, quatre taules, tres cadires i un sofà vell i polsós. La companyia era molt ruda, però molt millor que no pas els pseudo-ecologistes que ens havien tocat la gaita... així que vam compartir amb ells alguna de les seues cerveses, unes risses i vam fer via.

Aquella nit encara aniria al cinema a vore una pel·lícula que em semblà, si més no, visualment preciosa: Curse of the Golden Flowers. Una delicadesa de detalls i de colors, així que si em permeteu un consell, si l'heu de veure, feu-ho en la gran pantalla.

Canberra i l'art dibuixat

2007-06-03T23:14:00.000-07:00

En Canberra he estat, tot plegat, tres dies amb les seues tres nits. En un simposi sobre dibuixos aborígens, així que hi havia de tot: art rupestre, però també art contemporani, aproximacions multidisciplinaries als dibuixos i pintures dels pobladors: antropològiques, arqueològiques i des de l'història de l'art. De Canberra no he vist més que el que els taxis a tota velocitat em permetien, anant d'una casa a una altra a sopar, de l'aeroport al apartament en el campus i d'aquest a l'aeroport. No molt.

Exepte el Old House of Canberra (res especial) i el Australian National Museu (on curra Mike Smith) un museu fet des del present, amb una visió cap al futur molt interesant, no només interesat en el passat, molt més que aixó. Tot plegat en un marc incomparable d'un edifici modern, vantguardista, innovador, colorit... molt xulo! Total, Canberra s'ha reduit al vi de final de sessió cada vesprada i als sopars orientaloides; m'he despedit quasi segur que per sempre de Mike i he pogut vore art contemporani fet pels aborigens... ja esta bé de tant de passat!! ara toca un poc de futur!!

si els valencians foren negres votarien al KKK

2007-05-31T22:50:00.001-07:00

La gent del Red Center.

2007-05-31T21:49:00.000-07:00

Primer haig de parlar de la dona que ha fet possible la meua estada al desert. Aquesta és June Ross. Sencillament genial. sabeu? és una dona normal, amb el seu geni cagat i moments divertits, activa, dinàmica i una boja per l'art rupestre. Jo me l'esperava més jove, però no, deu rondar els 60 i malgasta energies des del matí a la nit. Sencillament genial. Després esta Mike Smith, reconegut arqueòleg, especialista en el desert. El primer encontre no fou molt afortunat: al baixar de l'avió portava sis hores sense fumar i el primer que vaig fer, com imaginareu tots els que em coneixeu, fou encendrem el cigarret que ja duia liat des de les altures, i va i resulta que el tipo és 'al·lèrgic' al fum i em volia a 50 metres d'ell. Després, respectant aquesta norma, la relació ha estat més que bona. És divertit, encuriosit, més pausat que June i té una conversa en la que, tot i el que sap, et permet sempre entrar i participar.

Després està Calolo, xilé, passats els 50, mai haguera dit que era un home de ciència, té aspecte encara de xiquet, però és molt divertit, li encanta cantar i tocar la guitarra i hem compartit moltes cançons en el viatge. En últim lloc (seguisc un ordre cronològic, res més) està Dani, xilena, 32 anys, doctoranda en art rupestre, no parla ni papa d'anglés, més serieta, però amable, atenta tot i que tardoneta... l'unica falta que li pose és que em va dir que pareixia més major del que soc; ai, ai ai... jo que encara em veig una xiqueta.... Ara esta compartint el despatx amb mi i jo agraisc un poc de companyia, ja sabeu... m'agrada xarrar i necessite a algú a qui molestar...

Després estaven els rangers amb els que he compartit algunes hores i nits a la fresca: Phil i Kylie i Shanon d'Owe Spring Reserve, Simon, Kim i Amanda, i Mike i Kasha de Watarrka National Park, crec que ells també agraïen una mica de companyia... doncs viuen aïllats, a kilometres de qualsevol imprempta de civilització; Lio, l'aborigen que ens ensenyà el que és la dignitat dels pobles abandonats i que compartí amb nosaltres una miqueta de la seua sabiduria; Graechel, la perdiodista de la nacional, que aparegué un matí i es passà tot el dia fent preguntes... i al matí següent, desaparegué. En general, vam ser un grupet bastant amigable, després Mike se'n va anar i ens vam quedar més sols, hem estat quatre fins a última hora quan vam deixar a Calolo en Canberra i hem arrivat a Armidale només tres supervivents.

L'Outback: el desert que no ho pareix.

2007-05-30T16:27:00.000-07:00

Aterrisses a l'aeroport d'Alice Springs i de seguida et montes en un 4x4. El primer que intueixes és que aquest serà el teu company durant més hores al 'bush', així que busques una posició còmoda i et llances a la carretera. Al prinicipi aquesta esta asfaltada, per uns centenars de kilometres, però de seguida dobles en un carril que no ho pareix i comença l'aventura en el Red Center. La pols que alça el cotxes és roja com roig és el carril, com roja és l'arena que t'envolta... Tot un roig espurnejat del verd de l'espinifex, del marró dels matolls secs i del blanc del troncs del Gum-Trees que, digníssims i bellíssims, s'alcen als llits dels rius secs. Així és, un desert que no ho pareix. Verdíssim. Tremendo. De kilometres i kilometres de planures només interrompudes per unes tímides serralades, poc sobreeixides, que permeten a l'aigua generar uns torrents devastadors que només pots intuir per les cicatrius en la terra i els arbres caiguts en la batalla.

Amb el 4x4 t'endinses seguint el serpentejant carril roig, travesses el llit del riu una vegada i una altra, ara travesses una vall menuda i tancada, ara t'obris pas en la planura... durant hores vas sacsejada per la inconsistència del camí... en un rebot continu que et deixa les cames endormiscades i el cervell batut. Després d'hores de cotxe -en Australia res esta prop-, baixes com pots mentre pregues que els peus et responguen a la teua voluntat d'avançar i carregues el bulto a l'esquena amb la imprescindible aigua i la imprescindible càmera i comences a caminar. El desert no és especialment difícil de caminar, malgrat l'arena que t'enfonsa els peus i els incomodes còdols... i, finalment, arribes al lloc desitjat (bé, no sempre, però açò és una altra història) i passes allí el temps necessari per a que quan les cames i el cervell tornen al seu lloc tornes a pujar al 4x4.

Tot i la vegetació enganyosa que gaudiem, és precisament la falta d'aigua i la impredictibilitat de les pluges el que li dóna aquesta definició de desert a tant bast territori. Les tres gràcies van propiciar que just un dia abans de la meua arrivada ploguera al Outback (outback és el terme australia per al que els yankis coneixen com FarWest) així que a cada visita als WaterHole (bassals més o menys permanents) l'aigua ens regalava un paisatge pintoresc i ple de vida. Aquesta vida és una explosió de pardals de mil colors, amb mil cants diferents, amunt i avall; aquesta vida és una explosió d'insectes engorrosos i d'amfibis ballarins, però no de grans macròpods, els cangurs han estat els grans ausents del viatge.

La Paella Australiana.

2007-05-14T00:36:00.000-07:00

...mmm... després que la festa em resultara una mica decepcionant va tocar-li el torn a la paella. La festa? vam alternar un parell de garitos (llamense 'pubs') de l'Armidale nocturna... tan vuida com la diurna... i l'unic que per a mi tenia un poc més d'interés era el Armidale's Club, un antro de perversió i luxuria... ...mmm... que va! el lloc dels 'Hippy' segons les meues informants... amb una llar encesa al centre de la sala, música en directe: tres 'maxuxos' tocant country-music, però que vaja! era un ambient bastant agradable, no per a desmadrar-se, però sí per a passar una bona estona el divendres per la nit amb una cervesseta i una conversa amena. Però a les gabatxetes no els pareixia un lloc adient per a una nit de festa. Vam arrivar a un altre 'pub' on uns post-adolescents tocaven alguna cosa que pretenia ser 'grunge' (amb l'edat em faig exigent...), però ai Ferran, si els hagueres sentit, hagueres plorat!! La tercera i última opció va ser com no podia ser d'una altra manera el pum-pum (Bacalao). total, a dormir prompte que al dia següent m'esperava, si més no, un dia dur...

Com estic tant canviada, ara m'alce prompte (i em gite més prompte encara, clar) i el dissabte no fou una exepció (ni el diumenge). Vaig anar a vore si estava obert el Keeping Center, però no. Per compensar-ho estava oberta la Galeria d'Art de Nova Anglaterra (un altre dia parlaré de Nova Anglaterra)... no soc una entesa en art contemporani... però a mi em va pareixer bastant ordinaria... no se Pepa, tu que n'opines??

i a les 12:30 puntual com un rellotge estava jo en casa d'Iain Davidson. La paella estava al foc, encara no havia posat l'arrós... però ja es podien veure les gambes flotant en el caldo. La resta de convidats anaven acudint... després em van contar que es que tota la intel·lectualitat Armidalense (o part d'ella com a mínim) havia conegut a Jose López, el valencianet del que ja vos he parlat... i els havia causat tanta i tant bona impressió que aprofitant que hi havia dos nadius de la terra de la paella i que Iain (i açò és una opinió meua) esta en un flash-back continu amb tant de valencià rondant sa casa, doncs havien decidit fer la paella i tot això... total que José López esta fent turisme en Kakadu i jo, sincerament, hagués preferit una BBQ a l'australiana abans que la paella que evitaré descriure per no ferir sensibilitats... Això si, vaig deixar el plat net. Complidora. El més graciós es que per acompanyar la paella havien fet... SANGRIA!!! per ajudar a empassar-se l'arrós. Les postres, les postres m'agradaren.

Bé, la conversa era agradable, doncs aixó, una conversa de gent ja major... (clar, imagineu-me a mi, Trini, envoltada per persones tant majors, amb tanta experiència vital -que si jo he viscut ací, que si jo he viscut allà, que si jo he fet no-se-que, que si jo he sigut no-se-quantos...- que estava entre aborrida i asombrada). Després del café, desapareguí...

La proxima paella... la Valenciana.

...de pintures i koales...

2007-05-10T23:34:00.000-07:00

Esta setmana esta resultant més agitada que no pas l'anterior... serà perque un cop assentada... (me'n torne a anar) Bé, no he parat de fer cosetes... Ahir vam anar a visitar unes pintures, ai!, al Mount Yarrowick. Aci no tenen muntanyes, és a dir, tot és un pujar i baixar lleugeres pendents, però no tenen muntanyes pròpiament dites. Aquest Mont, sense ser una muntanya, ja té un aspecte més... digne. Actualment és un Parc Natural, propitetat de la comunitat indigena de la zona que, vos conte, ací en Armidale semblen bastant organitzats, però ja vos diré més quant visite el Cultural Center & Keeping Place. Les pintures s'estenien en el mini refugi que proporcionava una roca tremeeeenda... i allí, un fris d'uns 3 metres plenet de petjades de pardals, cercles vuits i puntuacions... El guia que ens acompanyava era alguna cosa així com el rebesnet del 'elder' (el iaio) de la tribu a l'arrivada dels blanquets, no vaig conseguir de pillar-li'n ni una!!. El paisatge, el bosc, era mooolt bonic, amb arbres gegants, amb un baix-bosc poc dens que et permet endinsar-te... i tot en un dia gris, quasi plutjòs, que li atorgava un caire molt romàntic al lloc.

Avuí, i gràcies a les francesetes que em van avisar (i convidar) he anat a vore Koales, així que Patri, si estas per ahi, aquesta foto i un video que t'he fet són els meus regals australians per a tu. Són menudets... i bastant graciosos. El lloc era un Centre de Cura dels Koales que es troben per ahi malalts, o ferits... però la dona que el duia tenia de tot. Wallabis (com cangurs, el xiconino que hi ha dins la bossa de la foto de baix), loros, cacatues, una cabra, molts gossos... Avuí, i segons ens han contat, als koales els hem caigut bé i estaven molt actius, bé, no tots clar. Però ens han regalat moment molts tendres, molt graciosos...

Esta nit tinc un sopar fora del Mary White College, en Armidale poble... a coneixer gent, beure cervesses... i "lo que se tercie" i demà tinc PAELLA a casa d'Iain... ai, ai, ai... (Máma, jo sempre preferiré la teua encara que, enten-me, demà et seré infidel). Ja vos contaré.

El Mary White College

2007-05-08T23:17:00.000-07:00

Iain em va conseguir una plaça al 'College' que esta dins del mateix campus, és a dir, entre casa i el treball em separa un camí de 3,4 segons de distància. No esta mal, eh?? El College esta molt bé, molt net, bon menjar, molt tranquil... bé, de fet és tant tranquil que de vegades fa poreta.

No se si serà important, però com a mínim significatiu, que després d'una setmana he conegut (i quan dic conegut vull dir que he intercanviat alguna cosa més que els noms, la matèria que estudiem i la procedència) a tres franceses -A les infants de la patrie...-, un indi i un valencià. És a dir, tot els que tenim un fort accent estranger estem en un grupet (el mateix els succedeix als asiàtics, perque sempre els veus més o menys junts...) i els australians van per una altra drecera... Jo ho puc entendre... només haig de pensar en el geto erasmus a València... bé, tant se me'n fa, perque són bona gent. El valencià, profesor d'econòmiques a la UV, ja se'n va, ara mateixa esta de turisme en Kakadu National Park, però li queda una setmana ací i després torna a casa; les gabatxetes són molt gracioses, estudien filologia i estan molt decebudes amb els resultats de les eleccions a president de la Republica; i l'indi és un tio molt interesant... esta fent el doctorat en agrícoles (la seua tutora és una iraní molt enrotllada... que s'ha fet fotos amb Ahmadineyad, segurament perqué el recolça) i la tesi tracta de garantir la supervivència d'una planta autòctona australiana que esta extingint-se perque al reduir-se el nombre d'individus la genètica s'afebleix i les plantes no són suficientment resistents. Així doncs es dedica a llegir els ADNs i ha de tractar de conseguir modificar-lo per augmentar la diversitat per fer novament viable l'espècie. Ben mirada, la planta no té res d'especial, però clar, després d'escoltar la història...

Per altra banda, el College, té un regust ranci a pel·licula americana... on tots són joves, guapos, intel·ligents i celebren les seues festes a la desesperada... les xiques de repent peguen un crit (totalment gratuït) per demostrar la seua sorpresa o qualsevol cosa així; els xics són autèntics tios-duros (però jo crec que la mitja d'estatura deu rondar el 1,65...) i després, com en totes les pel·lis, estan els 'raros'... amb el cap gatxo, no parlen, no es relacionen... Els actes públics són demostracions de competitivisme (esgarrifós) on els millors en qualsevol matèria reben premis davant la resta... Ni a França (segons els testimonis vius que he pogut arreplegar) ni a València pots veure res igual... Això és un Formal Dinner... o traduït: un sopar llarg, aborrit i cursi...

Mira Anna... CANGURS!!!

2007-05-07T22:50:00.000-07:00

Com he anat explicant, ja he tingut l'oportunitat de veure cangurs (i de tastar-los!), alguns de bastant a prop... i es que, per comparar-los són com les nostres cabres monteses, és a dir, si vas a la muntanya en veus. Als cangurs els pots pillar desprevinguts, fent la siesta, a la fresca d'un eucaliptus, així que de repent t'ixen d'un bot (et peguen un bon ensurt perque no te'l esperaves) i se'n van corrent... car no es queden a veure qui ets i si les teues intencions són bones... o no.

Tanmateix, he tingut l'oportunitat de fotografiar aquest exemplar de mascle adult, que tranquilament bevia aigua fresca a una font en Perth. I a més, vaig poder tocar aquest canguret perque anava una mica marejat i s'havia clavat en la bossa equivocada... en la bossa verda d'una xica de Karratha (un poblet en mig del no-res)... quan li preguntí a la xica si podia tocar-lo em va mirar amb uns ulls que ho deien tot:

-que passa que mai has vist un cangur o que neonata urbanita-provinciana!!??

-...mmm... ...jjooorrr... poix no!

i molt menys tant menudet, i tant de veres i tant a prop. Total, que el toquí tot el que vaig voler, li vaig furtar dues fotos i me'n vaig anar... més contenta que unes pasqües!!

Històries per a no dormir. Part II.

2007-05-05T20:28:00.000-07:00

No sé que seria pitjor en el segle XVIII si ser aborigen en la acavadeta d'estrenar Austràlia o un/a Inglés/a pobre en l'esplendorosa Anglaterra Victoriana. Total, que ara que tenien un continent "vuit" tot per a ells i unes presons sobre explotades doncs que millor que deportar allí a tots els que els sobraven? I així ho van fer. El 1788 es fundava Port Jackson (ara es coneix més com Sydney) amb 717 presos, dels quals 188 eren dones, 210 soldats d'infanteria del gloriòs exèrcit Reial i tot un seguit de burocrates i politics per organitzar la colònia penitenciaria. A aquesta li seguirien moltes altres colònies penitenciaries arreu del continent: la de Queensland en la bahia de Moreton, la del riu Swan en Austràlia Occidental, la de Hobart en Tasmania... Les condicions del transport del convictes devia ser tal, en un viatge per mar que durava al voltant de tres mesos, que a principis del segle XIX el govern anglès pagava un plus als metges, guardes i demès per cada convicte que arribava viu a Austràlia. La pena solia ser alguna cosa així com: 25 anys de deportació i després tornar a la Mare Patria... o commutacions de penes de mort a canvi de la cadena perpètua en l'exili. Certament, algunes infraccions eren molt greus, assassins en sèrie, estafes tremendes... altres tansols haver furtat un bocí de pa. El presoner més jove que es va allotjar al Hyde Parck Barracks (la presó de Sydney) tenia 9 anys. El convicte de més edat que arribaria a aquest mateix port tenia 75 anys (el millor de la història es que va morir en Austràlia als 100 anys...).

Per suposat estes persones no estaven senzillament empresonades, sinó condemnades a treballs forçosos... van construir la infraestructura de la ciutat en bolquers, els camins que la connectaven amb ves a saber que... van explotar les mines, canteres, boscos i demès que el nou continen oferia gratuïtament a l'Imperi... Total, que entre tant de borinot hi havia, com a mínim, un amb vocació de poeta. Aquesta breu poesia la va deixar escrita en la seua cel·la: I was de convict/ sent to hell/ to make in the desert/ the living well/ I split rocks/ I felled the tree/ the nation was/ because of me. (traducció espontània i instantània: Jo vaig ser el convicte/ enviat a l'infern/ per fer en el desert/ la vida bona/ Jo vaig picar les pedres/ jo vaig tallar els arbres/ la nació es feu/ gràcies a mi.) Molts es van quedar després de rebre la carta de llibertat (no és del tot mentida el mite del naixement d'aquest país... ) altres, van morir en l'intent i molts d'ells van tornar a Anglaterra. El transport de presoners s'acabaria al voltant de 1850.

Històries per a no dormir. Part I.

2007-05-05T20:24:00.000-07:00

Les motivacions que van dur els anglesos a posar els seus ulls primer i els seus peus després en aquestes terres són bàsicament dues: els recursos naturals de noves terres amb la potencialitat de nous mercats 'overseas' per engrandir l'imperi després de la independència yanki (mercat que no era tal, perque el senyor del Kakadoo o del Uluru o d'on vullga que siga no tenia ni la intenció ni la idea de comprar res a un mercat) i, clar esta, aclarir una mica les presons angleses.

Amb contactes i coneixement de la terra des de un parell de segles abans, els primers assentaments són els de l'est: El 1770 el pirata James Cook (ells l'entitolen capità...) prenia possessió de la nova terra en nom del rei d'Anglaterra. Des d'ahí amb més o menys fortuna una incessable processó d'expedicions sufragades per la corona o per capital privat es van dedicar a reomplir els vuits del mapa...

Des de l'inici, els contactes amb els pobladors aborígens són quasi sempre violents; obligats a treballar gratuïtament i gratuïtament represaliats, esclavitzats o senzillament massacrats. La terra els va ser furtada en pro de la ramaderia d'ovelles i vaques dels nouvinguts, de l'establiment d'Indústries, de nous assentament.... Reduïts i tancats en reserves -d'indis- igual que les yankis, però menys famoses (ara entenc que Kakadoo siga tant interessant de visitar... estan allí totes ixes persones tant exòtiques que parlen raro, no porten roba i ballen com si estigueren endimoniats...) La població indígena, a més, comença a patir les infermetats europees (a que aquesta història vos sona?)... i podriem pensar que aixó es fruït de la mentalitat europea del segle XVIII.

Tanmateix, sembla una mentalitat molt resistent al pas del temps... En Queensland (un nom molt apropiat per a aquest estat) fins a 1920 matar un aborigen no estava penat; fins a la dècada dels '60, del segle ja passat, els indígenes no tenien ni tant sols nacionalitat australiana (que eren doncs?). No seria fins a 1967 que se'ls atorgara el dret a votar. Fins a fa 25 anys, els xiquets indígenes que s'escolaritzaven ho feien perquè tenien un certificat mèdic que els ho permetia. Estos xiquets, a més, es troben en situacions més que precàries, més del 30% sofreix alguna infermetat que els blanquets creiem cosa del passat (pot ser d'ahi la necessitat del certificat del metge...¿?) Pel que respecta als adults, 1.800 de cada 100.000 estan en presó (front als 100 blanquets en presó per cada 100.000) i a més tenen un índex de suïcidi en presó 20 vegades superior a la resta de races. I és que ser de pell bruna i nas xato en una presó aussi deu de ser per a suïcidar-se. Per acabar amb aquesta lletania, actualment, a 2007, els indígenes poden reclamar les seues terres, però... ALTO! no aquelles que estan en mans de companyies mineres o grans explotacions ramaderes abans de 1993, és a dir, només poden recuperar la seua terra les tribus del desert (uis, quin descans saber-ho).

Jo els he vist pels carrers, pudents, mal vestits, borratxos, sí d'alcohol i de tristesa, malalts, en els guetos per on només passa l'autobús per equivocació, tirats a la vora de les llargues carreteres australianes sense res millor a fer... prostituint la seua cultura per uns cèntims a turistes com jo... És o no és una història per a no dormir?

Sydney... capital.

2007-05-05T20:16:00.000-07:00

Parlar de Sydney és complicat. Per on comence? Bé, podria començar dient que és una ciutat molt gran i molt cara, però clar, això no diria molt al seu favor... d'ahi que m'haja tirat uns quants dies sense penjar cap nou post al blog... i que ara els penge tots de colp (pels preus de Sydney primer i per els problemes tècnics després... un cop ja arribada a Armidale). Podria, també, començar dient que ara en Sydney hi ha de tots els colors exepte del color blanc-pàl·lid-australià... O podria començar parlant dels terrorifics inicis de la ciutat, tant en el tracte als seus com en el tracte als que no eren com ells... Igualment, podria començar per explicar els llocs tant bonics que tenen, que s'ho han montat molt bé per a que qualsevol nouvingut a la ciutat es trobe, si no com a casa, bastant agust; l'orografia tant especial i tant ben aprofitada com és la bahia de Sydney; etc. però no, jo només contaré la meua historia... de formigueta.

En Sydney he estat en carrerons on m'entraven ganes de córrer (ai! si la condició física m'acompanyara....); A Sydney m'he perdut (ja era estrany que no em passara abans...) en barris on totes les cases semblen iguals, on tots els carrers semblen iguals... on no hi ha ni Deu a les 12 del matí i on m'he passat hores abans de trobar l'eixida... Això si, puc dir que les cases de la gent de Sydney, la de veres, la que viu allí els 365 dies de l'any (o la major part d'ells) tenen un toc especial, un aire com de casa victoriana (o alguna cosa així) amb unes reixes als balcons i a les portes dels jardins molt boniquetes... i, ara sí, el jardí que no pot faltar, és de dimensions europees (çò vol dir, més menuts).

A Sydney he passejat per platges d'arenes blanques i aigües transparents; he sopat en restaurants tailandesos; he assistit a concerts de jazz senzillament màgics; he conegut una coreana que no sabia si venia del sud o del nord (de mar endins o de terra enllà...), una canadenca (argentina fins als 4 anys) i una iaia un poc plasta que havia estudiat a la UNE i havia viscut al 'College' des d'on jo escric estes notes ara... A Sydney he pujat als grans ferrys que et porten de bahia a bahia i d'illa a illa... i com no, a Sydney, m'he passat tot un matí en el jardí botànic... també tractant de trobar l'eixida. En Sydney, havia de ser així, he visitat la Opera House i el Harbour Bridge, la Darling Harbour, The Rocks i el Queen Victoria Building. En definitiva, aquesta formiga perduda en les antípodes ha pasat una bona estona ací, en Sydney.

Indian Pacific... el viatge dels romàntics.

2007-05-04T23:22:00.000-07:00

Adelaide m'ha agradat molt, la gent que he trobat allí, el que he vist... tot plegat un bon lloc per a viure. Però la setmana s'acaba i jo haig d'estar a Armidale el dia 1 de Maig. Així, vaig decidir que el tren seria el nou mitja de transport per a desplaçar-me. El tren no és barat (de Perth a Adelaide costava el mateix -si més no quasi igual- el bitllet de tren que el d'avió, la diferència estava en el temps: dos nits i tres dies en tren, menys de tres hores en avió), però m'abellia agafar el més clàssic dels trens australians: L'Indian-Pacific, que com el seu nom indica et porta d'un oceà a l'altre a través dels paratges més magnífics que he tingut l'oportunitat de contemplar en Austràlia. Així doncs, només he fet la meitat (menys de la meitat per a ser exactes) del seu recorregut, i així i tot m'he tirar 24 hores damunt una màquina vella i envellida pel tràfec de tant de passatger...

Vaig eixir d'Adelaide a les 10 ben tocades i el paisatge de seguida va mutar des de les rodalies típiques de qualsevol ciutat (industries ací i allà, barris de cases al més pur estil anglosaxó... -però en dimensions australianes, això si- grans autopistes d'entrada i eixida...) al paratge més agrest, sec, homogeni... marró, al paratge més pla que se m'ha permès veure mai. Durant tot el dia ni una trista muntanya, i que dir-vos d'una serralada, no saben el que és... una basta planícia s'estenia a les dues vores de la via... els arbres es concentraven a les marges dels rius, i només allí els veies gaudint en reunió, després, tant sols alguns atrevits eucaliptus temptaven les condicions climatològiques estenent les seues arreles en meitat del no-res; les herbes ací tenen un color marró que emfatitza i recalca la sequera que pateixen... Mentre el sol ens ho va permetre vam gaudir d'aquell paisatge... tot espurnejat d'ovelles, les més, vaques a tot arreu, i alguna que altra parella d'emús (per fi s'han deixat veure tant estranyes aus!) que el tren despertava de la becada vespertina. Durant el trajecte he vist també cangurs, sempre alertada per Peter, un iaiet encantador que em feu d'amfitrió durant tot el viatge; uns cangurs grisos, i... jo crec, que més menuts que els cangurs rojos que veia a Karratha. Tant se val, la nit ens va caure damunt... i l'obscuritat feu el viatge més avorrit.

La sorpresa va vindre al despertar-me (del mal son que fou tractar de dormir en un lloc tant incòmode). El marró predominant durant tot el dia d'abans s'havia transformat en un verd aclaparador... en bosc!! Impenetrables muntanyes rebrostants de vegetació i vida encara romanien "tapadetes" per les boires matutines... carai!! s'havia acabat l'Australia desèrtica per deixar pas a una imatge més pròpia de "Goril·les en la boira". Aquesta boira tractava d'aturar el tren sense massa èxit, ens cobria totalment, banyant el tren, les finestres i les animes en una renovadora sensació de frescor. De fet, així ha estat des de que arribí a Sydney (pròxim capítol) la calor ha deixat de ser la protagonista, la pluja s'ha fet present i ara per les nits refresca... Beneïda frescoreta!

Delhi en Adelaide, i Trini... encantada.

2007-05-04T22:46:00.000-07:00

Aquestes són les dos perles que em vaig trobar a l'Hostal d'Adelaide, jugant, 7 i 9 anys, i unes ganes tremendes de passar-s'ho bé. Vaibhavi la menuda, Rhea la més gran. Acavaetes d'aplegar a la que serà la seua ciutat, amb els seus pares. Això és Australia, un conglomerat de persones, llengües i cultures, però que no se m'ha fet evident a la primera... sinò en una gradació continua des de l'Oest (on tot eren blanquets i uns quants aborígens marginals i marginats) cap a l'Est on hi ha molta més vida, més mobiment de capital i on es genera molta més atracció dels pobles menys afortunats de l'Asia més pròxima. Per a mostra un botó: tots els tours turístics els pots trobar en anglés, clar, japonés i mandarí... açò encara és un món nou.... i ací encara cap molta gent.

Adelaide l'europea.

2007-05-03T19:38:00.000-07:00

Mentiria si diguera que abans d'abandonar l'aeroport ja ho notava, però si que va ser molt prompte... de seguida, al primer cop d'ull sentia que allò era alguna cosa diferent... Vaig arrivar ben tocada la mitja nit i fins a la 1 i mitja no estava en el YHA. Vaig pegar una curta caminada, només carrer amunt (o avall) per estirar les cames després de l'avió, fumar-me un dels pocs cigarrets valencians -i barats- que em quedaven llavors i pegar el primer cop d'ull a la nova ciutat. El pensament llavors va ser "però quina ciutat més xula!!" Me'n vaig anar a dormir. Al mati següent, a la guia -en castellà- que vaig trobar-me a la sala de lectura del Hostal de Perth (una sala que funciona amb l'intercanvi, però jo no duia damunt cap llibre per deixar, així que... ups!) vaig mirar les ofertes que m'oferia la ciutat. Vaig pegar una passejada pel centre, el King William St. la Victoria Sq. i els seus voltants. Tot això gràcies a les magnifiques oportunitats que t'ofereixen els autobusos gratuïts que m'he trobat tant en Perth (els gats) com ací. En pilles un en un lloc i ja et baixaràs quan tornes a estar allí... turisme barat... més que això: gratuït. M'he passat tot un dia en el museu; primer en la galeria d'art. Ai, Pepa, t'encantaria la secció contemporània, clar, i l'art que fan els aborígens contemporanis també, però classificats com a alguna cosa diferent (...no fa tufo a racisme?... no se, no se). I per suposat, i ara sí, vaig entrar al South Australia Museum només per veure -el que diuen és- una de les millors col·leccions de cultura material aborigen. I alli vaig estar-me hores.... però podria haver-me passat dies!

He visitat el Mercat Central i la -mini-ChinaTown. No esta malament... i com a plat especial el Glenelg. Un poble a deu kilometres, unit a la ciutat per un tramvia, que té història, però que no se si ningú la recorda... ara ja no és més que un lloc turístic a morir (puagh!!) on no pots més que comprar (jo m'he fet forta... ara ja només em deixe la pasta en bitllets d'avió o tren... per a que comprar una tonteria per quatre dòlars pollosos poden deixar-te'n 400 anant ací o allí...) Glenelg, no esta malament, però per si error passeu per ací, podeu evitar-vos el bany de multituts i anar a un lloc molt més tranquil, molt més bonic, molt més interessant... el Jardí Botànic... mmm.... quin matí més bonic. Ja tinc les llavors d'eucaliptus que m'heu demanat... alguns.

De nou entre civilitzats. Perth... bloody city!!

2007-05-03T19:29:00.000-07:00

Perth no és una ciutat especialment bonica, això si és mooolt gran. Tampoc puc dir que tinga res massa especial (que jo haja vist). Encara és massa jove. Això sí, tenen uns carrers que no són ni Streets, ni Roads ni Avenue, sinó Terraces (així, tal qual, però amb l'accent lleugerament diferent) molt grans i molt amples per on passa molta gent, on hi ha les seus de grans empreses, multinacionals nacionalistes (proudly australian) i grans diaris de tirada estatal; i cada baix és una tendeta, cafeteria, pastisseria on pendre el desdejuni o el dinar. Com a bons anglosaxons desdejunen fort, dinen a les 12 i a les 6 estan sopats i enllestits. A totes hores van per ahi amb els seus cafès anglosaxons, aiguats, desustanciats, rebollits i que a la mínima que et descuides, pem!! van i et posen llet...

En Perth he estat dos vegades; allí és on em descarregà l'avió que em carregà a Singapore i allí torní després de l'aventura de Dampier. La primera estança va vindre marcada per la calorosa rebuda que vaig tenir en l'aeroport quan un dels curritos m'ajudà -sense massa fortuna- a trobar algun lloc per a dormir. Després em dissuadí d'agafar un taxi fins a la "bloody city" (alguna cosa així com la punyetera ciutat) i em recomanà un dels reconfortants bancs de la sala d'arribades de la terminal internacional de l'aeroport per dormir. Així va ser. Allí passí la primera nit australiana.

La segona estada vindria marcada pels YHA. Es a dir, els Hostals Joves Australians. El primer contacte fou en Perth i des d'aleshores encara no els he soltat. Son barats, estan nets i sempre hi ha gent amunt i avall. L'únic problema que els trobe a estos llocs és, quan vas sola, que la conversa sempre és la mateixa. D'on vens i on vas. Ni tan sols em moleste en preguntar el nom. Perd la seua funció.

De Perth m'he cansat de seguida. El centre és menut i poc interessant, i les afores estan massa lluny com per a anar a peu... Pròxima estació: Adelaide.

L'art gravat en pedra.

2007-04-26T03:19:00.000-07:00

L'art que he estat vent tota la setmana són gravats... alguns son maravillosos... tanmateix us haureu d'esperar a que torne per vore les fotos perque no les puc utilitzar, són patrimoni de les comunitats indigenes de la zona, els Yaburara -massacrats ara fa més de cent anys- i els hauria de demanar un permis especial per a penjar-les al blog (encara que ho vaig fer per uns moments... aquella foto era del meu gravat preferit: the old man).

Així que us conformeu amb una vista de la platja d'arena de petxines i de Trini en la varqueta que la va portar fins a una illa (Angel Island) amb cagurs i fardatxos a les costes i dofins i tortugues marines a la mar... tot plegat un espai natural ple de contrastos. Les muntanyes són pilons de pedres, així, tal qual com sona. Pilons de pedres roges per fora i grises per dins, que duen ahi des de déu sap quant... i a les valls la vegetació s'amontona disputant-se les corrents d'aigua dolça; spinifex, gum trees i lemon grass amb la qual fer-se un brevatge de lo més interesant... Aci el verd és diferent... més suau... crec que ma mare diria verd poma (francament encissador). també hi ha moltes mosques, per a que enganyar-vos, no es veuen a les fotos, pero estan. estan aci, alli i a tot arreu... francament engorroses...

Ha estat una setmana encantadora...

L'illa Dampier... o el que queda d'ella.

2007-04-26T03:16:00.000-07:00

La calor era asfixiant, però més seca que la de Singapore (això és tant fàcil...). D’ahi la primera contradicció: no es pot viure sense aire acondicionat, però aquest contribueix a l'escalfament global (¿¿??)... permanentment encés a les cases, als cotxes, al llocs públics... a tot arreu.

La segona contradicció, aquesta, si cap, més greu, es produeix a la mateixa península. En aquest punt haig d'explicar que la Illa de Dampier ja no ho és més. Ara és una península perque als anys '60 van construir unes salines (per a produïr sal per a les quimíques japoneses) tremendes i una carretera que uneix l'illa amb la terra ferma (tant ferma com una illa com Australia ho permet) Total que li van canviar el nom: de Dampier Island a Burrup Peninsula. Molt bé. Poc després van descobrir que hi havia reserves de gas proximes a la costa (no vos ho podrieu imaginar...) per tant van construir una base de captació de gas natural. Vam fer una visita per les instalacions de Woodside -l'empresa que l'extrau i el comercialitza- perque, clar, tot açò ho van fer sobre una terra plena de gravats d'una antiguetat entre 20.000 anys i ara fa uns 200 que els Yaburara van deixar de fer-los. Després, una mica més cap a l'interior, però pròxim a aquesta costa van trobar unes reserves de ferro que mitjançant trens de kilometres de longitut transporten fins a la costa (a la costa de la peninsula de Burrup) per exportar-lo a Xina (el drac asiàtic)... i així una vegada darrere una altra, la peninsula s'ha omplert d'industria pesada. Pesada, no, pesadissima. D'ahi que els australians blanquets s'han unit en la pàgina del Stand Up for the Burrup, per tractar de frenar la desfeta. Si de vegades he pensat que nosaltres erem poquets...

Els primers contactes.

2007-04-25T01:40:00.000-07:00

Ha estat una setmana... francament, una mica extranya. Per una part, trobar-me amb el profesor Iain Davidson m'asustava una mica, però a més, haver de conviure amb ell tota la setmana... al remat ha estat prou bé. He vist art rupestre fins a cansar-me... literalment. Gravats des de baix de les pedres... ups! massa per a la carabassa. Alguns panells impresionants, altres eren xicotetes mostres de com aci i allí hi ha gent que té gràcia i altra que és graciosa... però no té mà.

He conegut a Cocodrilo KEN Dundee. Un blanc amb anima d’aborige. Amb estudis superiors a Europa, amb bastants anys de vida al Territori del Nord amb i com aborige... Amb una casa tant interesant com coxina; un museu de cultura material privat. Un entés en la materia... un xalao.

Singapore la colonial.

2007-04-24T06:54:00.000-07:00

Li vaig preguntar a la guia del tour on estava la ciutat vella de Singapore, el coret de la ciutat, i ella (amb cara de pocs amics) em va respondre que ja estavem en ella (després vaig entendre que la pregunta correcta era precisament la contraria. El cor de la ciutat de Singapore és una mescla de construccions colonials al més pur estil anglés i torres de milanta altures que toquen el cel amb la punteta. Res del que jo esperava, exepte per uns tres homes-pansa asseguts a unes escales (l'entrada principal d'algun vell edifici administratiu de la colònia) que per un mòdic preu tocaven la flauta per a les serps (tremendes i endormiscades) i et deixaven fer-te una foto amb elles.

El que jo esperava eren palafits vora els rius, amb les barques a la porta i homes i dones prims i menuts, morens i amb els ulls asiàtics portant barrets xatos i d'amples ales. Res més lluny de la realitat. Singapore sua luxe, res de cotxes xatarra, ni tansols classe mitja, tot un món urbanita i despilfarrador, fanfarró, de potencia, cavalls i luxe reflexada en els cotxes... en la gent de corbata i mòblis d'ultimíssima generació.

Dic sua perque és de les poques coses que no deixaras de fer en Singapore. L'atmosfera és sencillament irrespirable. Has de pelear-te amb el del costat per l'oxigen. Inexplicable.

Aixi s'enten l'exuberància de la seua vegetació. Arbres selvàtics, palmeres exòtiques, plantes tropicals... La flora troba en Singapore un lloc propici per reproduir-se.

... des del sielo con amor...

2007-04-24T02:08:00.000-07:00

Singapore. Aci faré una parada especial. Bé, d'especial té que em tire ací tot el dia. De moment m'he pillat un Free Tour per la ciutat de dues hores de duració. Al pillar-l'ho m'han fet un val descompte que si fas una compra superior a 100 $ en cosmètica (si, dolars singapuresos) et regalen 10 $. trobe que deixaré passar tant magnifica oportunitat.

Hauré de comentar l'amaneixer tant esplèndit que he viscut... tot i que ho he deixat escrit al diari manuscrit, ho tractaré d'explicar millor. Era una pasada, perque comforme arrivava la llum, des de l'est, clar esta, anava configurant-se una paisatge... on els núvols es mantenen en una estratigrafia perfecta, fins a quatre capes de nuvols diferents, diferenciats i molt espesos (bé hi havia també de no tant espesos) pero comforme perdiem altura i guanyavem nitidesa es feia més clara la vista de la península que allotja, en el seu extrem més meridional, Singapore. No puc descriure-ho com ho he vist... el verd de les selves es confonia amb el blau de la mar.... i ací i allà els rius amb uns meandres tremendos anaven obrint-se pas fins a la costa... ara rius estrets, ara rius amples, ara un canal, ara un altre... però tot açò que ja era precios per la magnificiència se m'ha fet massa gran, de seguida els primers vaixells, pesqueres alguns, portacarregues altres, han començat a espurnejar la mar... però el que era un moviment puntual i quasi inapreciable s'ha anat transformant en un tràfec terrible d'embarcacions petitíssimes i grandíssimes i de dimensions mitjanes comforme ens arrimavem al port, el qual entre dos rius tremendos s'obri pas mitjançant espolons artificials (el que em fa sospitar que la America's Cap ja deu haver arrivat a Asia). Era una passada veure'ls. Aci i allà anaven vorejant les illes, a les quals, des del cel, se les pot observar en tota la seua grandesa: algunes illes són molt xiconines: una platja que no superara els pocs metres i la resta verd d'abres i de plantes. De pel·licula!!!! altres només asomen una part infima de tota la seua plataforma, amagant el vertader perill.

o els perques d'un blog

2007-04-24T02:00:00.000-07:00

Francament, no em resultava una senyal especialment propicia el fet que plogués en València. La ciutat del sol. Barcelona m'ha rebut molt bé... per a que vaig a mentir: Lluís m'ha rebut molt bé... una nit de roders... en la ciutat on la policia i els camions de la neteja es disputen la presència al carrer. L'Oviso com a centre d'operacions i campament base... els xinos premi als més espavis... i la nit m'ha pasat més apresa del que esperava...

Ara bé, tot i que ara mateixa estic sobrevolant Holanda, o alguna cosa així, és a dir, que encara em queden molts kms per davant, el viatge esta resultant molt fàcil. Tot és molt fàcil. No m'hauré d'enrecordar de la maleta fins que no arrive a Perth, molt bé. Amb el 'flight conection' encara és més fàcil, i per si no havia flipat prou, l'avio de Qantas és una pasada... ho té tot (exepte connexió a internet, Ferriiiii, és una pena) bé, no pasa res, el que faig és que escric ara el que posaré quan em cree el blog.

De moment no hi ha molt que contar, així doncs, vaig a veure un documental (este avió és infinitament millor que ma casa i la de tots els meus amics, però per mi primer) ai, ai, ai... que quant em diguen de baixar faig una sentada...

De seguida arrivaré a Perth ( i el de seguida... enteneu-lo com el que és, encara em falta tot un dia senser) i allí començara l'aventura australiana. L'aventura que li dona raó de ser a aquest blog.